cultura

Crònica

música

Ovidi al Tradicionàrius

Cinc grans veus del folk van fer ressaltar el vessant popular i tradicional de les cançons d'Ovidi Montllor

La producció instigada pel Tradicionàrius entorn del vessant més popular de la música d'Ovidi Montllor es va saldar amb un gran èxit de públic, la qual cosa no fa més que reafirmar l'interès que, a pocs dies del vintè aniversari de la seva mort, torna a suscitar l'obra del d'Alcoi. Així doncs, divendres a les deu de la nit,
i després d'una projecció a les set de la tarda amb la qual els organitzadors van voler cobrir la forta demanda d'entrades, cinc grans i veteranes veus del folk dels Països Catalans –Miquel Gil, Pep Gimeno, Botifarra', Artur Gaya, Jordi Torregrossa i Jordi Fàbregas–, a més del rapsode Celdoni Fonoll, van repartir-se els versos d'Ovidi en un recital que va anar de menys a més i que, des del punt de vista musical, va estar sòbriament teixit per Pau Figueres (guitarra), Tóbal Rentero (instruments de corda), Arnau Figueres (percussió) i Gregori Ferrer (acordió), així com per les reveladores explicacions que, de cadascuna de les catorze cançons, va fer Josep Vicent Frechina, ideòleg de tot plegat.

Ovidi popular, que és com s'anomenava l'aventura, va començar amb la veu d'Ovidi recitant el Coral romput de Vicent Andrés Estellés i va culminar, al cap d'una hora i mitja, amb tothom –públic inclòs– cantant La fera ferotge. La tesi del muntatge era que, al darrere de les cançons de Montllor, existia un coneixement de primera mà dels mecanismes creatius i expressius de la música popular, i això va quedar més que palès en les valencianes de De manars i garrotades –entonada per un sempre genial Botifarra– o Cançó de llaurador, interpretada magníficament per cinc cantaors que, en un moment o un altre de les seves trajectòries, ja havien rendit homenatge a Montllor.

La recuperació de L'arc de Sant Martí –una cançó de l'època en la qual al d'Alcoi li va ser impossible editar discos– per part d'Artur Gaya, la intensitat amb la qual Miquel Gil va cantar Dos anònims i la sensibilitat que Torregrossa va saber fer ressaltar de Montserrat (“una de les cançons d'amor més belles que s'han escrit mai en català”, Frechina dixit) van sobresortir, també, en una vetllada que va confirmar, com deia Ovidi en una entrevista primerenca, que en les seves cançons s'hi troben “records de totes les edats i de tot temps”. Si bé per a un festival com el Tradicionàrius no deu ser fàcil impulsar aquesta mena de produccions, els resultats –artístics i de públic– de divendres constaten que paga la pena.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia