Impossible negociació amb l’Estat

Mariano Rajoy diu, i repeteix, que el que passa a Catalunya és un dels problemes polítics més grans que mai ha viscut Espanya. Sota aquest pressupòsit, se suposava que la resposta oficial a la petició enviada pel govern de Catalunya de negociar el referèndum tardaria a arribar. Que necessitaria uns dies de reflexió perquè la resposta estigués ben argumentada. Doncs no. La carta de Rajoy va arribar en un temps rècord, tot manifestant que la negociació és impossible “perquè amenaça la convivència i liquida l’ordre constitucional”. I prou. I també es convida Carles Puigdemont perquè vagi a les Corts espanyoles a explicar-se. A explicar-se sobre què? Les Corts no saben encara què passa a Catalunya? En tot cas, és una invitació retòrica, perquè també s’insta el govern a abaixar els braços i a parlar dels problemes reals dels catalans. Quins problemes? Les cues del Prat? El corredor mediterrani?

Una negociació no liquida res. Una negociació sense apriorismes serveix per arribar a un pacte. I aquí és on falla l’Estat. Durant molt de temps, massa, Espanya ha entès la política com un joc de blanc o negre, de guanyadors i de perdedors. L’Estat només admet el pacte quan està debilitat, i l’entoma com un xantatge i una humiliació. Ara l’Estat se sent fort i no vol negociar. Al contrari: es prepara per negar un dret democràtic emparant-se en la Constitució. Una Constitució que quan va néixer va tenir bona acollida a Catalunya perquè semblava el punt de partida d’una Espanya diferent. Poc va durar la il·lusió. L’Estat creu que amb imposicions i sense un projecte alternatiu que vagi més enllà de conceptes buits i carrinclons els catalans es resignaran. L’Estat s’ha d’esforçar si vol convèncer. En serà capaç? Per ara, no.