Opinió

LA CRÒNICA

Imagino...

Imagino... que soc al parc de sant Salvador –sota Farners–. Són entre les 12 i la 1 del migdia. Veig moltes cares amigues, ens saludem i ens mirem amb cara de complicitat. Ja hi som, pensem. També veig moltes cares conegudes i d’altres que no conec, però tots amb el somriure als llavis. Els colors de les samarretes i de les senyeres es barregen de manera natural i viva. Felicito mossèn Ramon per haver deixat penjar al campanar les banderoles del sí. Li dono les gràcies amb paraules de Quim Torra. De mica en mica, pugem als autocars. En total són vuit, no n’han trobat més. L’organització i el servei d’ordre és impecable, l’ANC ho té tot controlat. També Òmnium.

Imagino... sortint de Santa Coloma a la una tocada de la tarda en direcció a l’autopista. Vull llegir el diari però no puc. Entre les explicacions dels responsables de l’autocar i els centenars de cotxes que ens saluden i l’ oneig de les estelades, és impossible. És un bonic espectacle, i únic. Arribem a Barcelona fent cua. Mai, però, una cua o marxa lenta era tan esperada. La gent respon, penso, “com sempre”. El poble no falla mai. Aparquem i ens dirigim al tram de la Selva. Pel camí, encara no és l’ hora assenyalada, ho aprofitem per dinar, prendre una cervesa, una aigua, un cafè.

Imagino... ja som a la concentració. Vaig amb els amics de la meva filla i amb els seus fills i les meves netes. Com que no porto ni mòbil ni rellotge he de ser localitzat, tal com m’ha aconsellat el responsable de l’autocar, de manera que no puc anar sol. Som al mig d’una multitud. Una multitud alegre i pacífica. Una multitud plena de colors i esperança. Una multitud que demana i exigeix votar. Una multitud que vol la independència. La gent està emocionada i quan ens mirem diem: sí, ara sí.

Imagino... estem atents als discursos de final de manifestació. No ens assabentem de res, és igual, ja sabem el que diuen. Aplaudim amb força. Fa calor, és l’escalf de l’emoció i el desig. És l’escalf de tantes veus, tants cors, tantes emocions que volen el mateix, votar sí. És magnífic, insuperable, únic. No tinc paraules. La meva neta gran em diu: “Avi, que plores.”

Imagino... som a l’autocar de tornada, cansats però feliços. Les informacions de Catalunya Ràdio parlen d’èxit total, com sempre. L’organització diu que hem sigut d’1.800.000 a 2.000.000 Les ràdios espanyoles i els seus corresponsals situen la manifestació entre 4.000 o 6.000 assistents, com sempre.

Imagino... la cara dels Rajoy, Soraya, Arrimadas, Iceta i tota la resta davant la nova demostració de la ciutadania catalana. Diran el que vulguin, els seus diaris i ells mateixos, però saben que això va de veritat. Saben que, davant del clam d’un poble, no poden fer-hi res. Saben que si utilitzen la força encara serem més els que votarem l’1 d’octubre. Saben que tenim raó i que no podran aturar-ho. El seu rostre cada dia està més blanc.

Imagino... Soc a casa davant la televisió. La meva dona ha gravat tota la manifestació. Ara puc veure tot l’espectacle. Puc veure els nostres dirigents i els responsables de l’ANC, Òmnium i AMI i escoltar els seus discursos. Determinació i il·lusió. El dia 1 d’octubre votarem i guanyarem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia