‘Altercrítica’

És un fenomen molt estudiat en la psicologia del maltractador. Els agressors manipulen emocionalment les víctimes fins aconseguir que se sentin responsables i culpables de les agressions i els maltractaments. “Mira què m’has obligat a fer!” Forçant l’analogia podem veure que quelcom semblant passa amb la declaració d’independència de Catalunya. L’autocrítica i les demandes d’explicacions es dirigeixen invariablement cap a la víctima, cap a qui és a la presó o a l’exili, cap a qui va haver de prendre decisions tan doloroses com extraordinàries sota l’amenaça directa i concreta de veure desfermar sobre la població civil una violència extrema, amb sang i morts al carrer. El pitjor és que ho assumim, i escoltem –i exigim– autocrítiques i disculpes de qui era objecte d’aquestes amenaces. Ara em perdonareu el neologisme de pa sucat amb oli: on és l’altercrítica? On és l’autocrítica dels altres? Per què els apòstols de l’equidistància volen que els presos polítics surtin de les presons per donar explicacions, però no reclamen responsabilitats ni aclariments a qui estava disposat a reprimir a sang i foc un moviment pacífic i democràtic? Per què l’alcaldessa de Badalona s’ha quedat tan sola posant el focus sobre els culpables reals de tot el que ha passat? Davant la possibilitat certa d’una repressió violenta i mortal, el govern de Catalunya va prendre una decisió que els historiadors del futur s’encarregaran de posar en context i valorar. La podem criticar i podem dir que nosaltres hauríem actuat diferent, però el que no podem fer és ignorar que l’únic responsable de la violència potencial que amenaçava Catalunya era i és l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que no només no fa cap autocrítica, sinó que es vanagloria de la repressió, s’enorgulleix de la regressió democràtica i redobla l’amenaça de tornar a aplicar les mateixes receptes si insistim a voler ser amos del nostre destí. El 21-D tornarem a demostrar que la nostra tossuderia democràtica és sòlida com l’acer.