Cuba: una oportunitat històrica
L’elecció per part de l’Assemblea Nacional de Cuba de Miguel Díaz-Canel com a nou president del país tanca sis dècades de monopoli del poder per part de la família Castro, des de Fidel (1959-2006) fins al seu germà Raül (2006-2018). Un relleu històric i també significatiu, perquè el nou líder, més jove (58 anys) que els seus predecessors, no pertany a la vella generació dels que van fer la revolució i tampoc és militar, dos fets que contribueixen a alimentar la idea que Cuba entra en un procés de transició per deixar enrere l’ortodòxia revolucionària.
El nou líder, fins ara vicepresident del país, arriba al poder amb el cartell de continuista o, dit d’una altra manera, com el conductor d’una transició apadrinada i anunciada fa temps pel mateix Raúl Castro, conscient de les urgències d’un país assetjat per les dificultats econòmiques, l’èxode dels joves i l’envelliment de la població. Els plans de Castro són aprofundir la tímida obertura econòmica iniciada durant el seu mandat, atraure més inversió estrangera, unificar la moneda i impulsar la creació de petites i mitjanes empreses.
L’objectiu és propiciar el creixement econòmic i millorar les condicions de vida de l’illa, sense trair l’esperit i els principis de la revolució, ni renunciar a conquestes socials per exemple en matèria d’educació i sanitat públiques, que fan de Cuba un dels països socialment més avançats del seu entorn. Raúl Castro vetllarà per aquest difícil equilibri des del seu càrrec de secretari del Partit Comunista de Cuba (PCC), que mantindrà fins al 2021. Més enllà de les expectatives de canvi generades pel relleu a la presidència, no hi ha res que faci pensar en una obertura política real.