L’Arcàdia del senyor Millo
El balanç triomfalista que el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va fer ahir de l’aplicació de l’article 155 diu molt del valor nul que el govern espanyol que representa atribueix a l’autogovern de Catalunya i al caràcter democràtic de les seves institucions, i també permet constatar amb claredat l’escàs respecte que La Moncloa té pels ciutadans de Catalunya i els seus interessos i necessitats.
La “normalitat” reconquerida del senyor Millo deu ser haver despatxat 257 professionals de l’administració per motius polítics, com li ha passat a la cap de comunicació dels Mossos pel fet de criticar al seu Twitter personal la sentència de La Manada; o no defensar la llei catalana que garanteix la sanitat per a tothom davant el TC; o prendre decisions polítiques pròpies d’un govern elegit –com ara donar llicències per a l’extracció de corall vermell malgrat la moratòria de la Generalitat– encara que la ciutadania li hagi concedit només 4 escons del Parlament; o perdre ajuts del ‘plan de vivienda’ estatal; o perjudicar tota classe d’entitats, com ara el Telèfon de l’Esperança, la Federació de Sords, l’hospital d’Igualada, els bombers o els casals catalans a l’estranger, aturant totes les subvencions; o frenar el pla de fosses del franquisme; o liquidar tota acció exterior; o imposar burocràcia extra a Salut per comprar material hospitalari, i un llarg etcètera.
El 155 que s’ha aplicat és des del punt de vista polític abusiu i autoritari i suposa una mutilació de l’autonomia catalana des de dins i des de fora, que dilapida el poc crèdit que li restava a l’anomenat estat autonòmic. La seva aplicació ha perjudicat la població catalana en tots els sentits. Si això és el que es pretenia, el triomfalisme del senyor Millo està plenament justificat.