La llengua és una escala

Tot llegint textos sobre el pensament expressat a l’Ars Magna per Ramon Llull, vaig tenir una pensada, i va ser la següent: la llengua catalana és una escala per la qual pot pujar i baixar l’ànima humana, intercanviant diàleg amb misteriosos companys de viatge que hi pugen i baixen transitant del cel a la terra, de l’esperit a la matèria, de l’inconscient al conscient. El text parlava dels correlatius, és a dir, els lligams entre la paraula mare i les seves derivacions etimològiques. Per exemple: seny, senyor, senyora, senyoria, senyat, ensenyança, ensenyament, senyera. El català, segons aquest criteri lul·lià tal com jo l’interpreto, és una llengua escalada en el sentit que té graons i nivells i una distribució en xarxa, o millor, en branques.

Recordo que aquella pensada, ara fa més de deu anys, va fer-me escriure el següent, amb un sentit hermètic: “Parlant en català es pot arribar fins a l’infinit, parlant en español no es pot anar més enllà de la Contitución Española.” Penso que els fets polítics que vivim a terres catalanes en els darrers anys, especialment el 2017 i 2018, on els sentiments i pensaments de la gent que parlem en llengua catalana han estat declarats il·legals, de forma específica en el tema de l’autodeterminació i el referèndum, per gent amb un altre criteri conceptual que parla en llengua espanyola, al considerar que no estaven dins el marc de la Constitución Española, donen sentit a la meva frase.

La llengua és una escala per pujar i baixar “en” l’enteniment. Ramon Llull ens diu que els éssers humans a més dels sentits de: vista, oïda, olfacte, gust i tacte, en tenim un altre que és l’afat. Què és l’afat, aquest sentit, incorporat per Llull a les facultats humanes? Considero aquesta facultat sensible de l’afat, un “què vol dir”, un enteniment del sentit, relacionada amb la llengua en tant que mitjà que comporta una substància.   

A l’origen de les llengües hi trobem una vibració, una llum. La idea es posa en vibració i es transforma en expressió escrita (el verb) o expressió parlada (la paraula) de forma expansiva articuladament amb els correlatius i les paraules mare. Així és com el ser es fa forma, el creador crea. A cada lloc amb la seva llengua territorial.

L’Escala de l’Enteniment de Llull són vuit graons ascendents que pugen l’ànima humana de la matèria a la divinitat. Aquests vuit graons són els següents: pedra, flama, planta, bèstia, humà, cel, àngel, Déu. A  Montserrat es pot veure una representació d’aquesta escala feta per Subirachs. Actualment ha estat encerclada per una tanca perquè no hi pugi la gent.  Ara, amb la tanca, li veig un sentit al·legòric de la qüestió lingüística que es viu actualment.