LA GALERIA
Molt bon port
En la cantada d’havaneres, el grup demanava als oients quina cançó volien escoltar, i no van dir que no a ningú
Mai no havia vist una comunió (diguem-ho així) tan evident i entusiasta en una cantada d’havaneres, com la que vaig veure i viure el passat 18 de novembre. A dalt l’escenari, el grup Port Bo amb els seus components actuals, ja saben: Josep Nadal, Irineu Ferrer i Carles Casanovas, donant el millor d’ells mateixos (pel que fa a cançons). I a baix, però quasi a tocar, un auditori atent i aproximadament embadalit amb l’actuació, enmig d’un silenci que no es produeix ni a missa (i sé per què ho dic, els ho ben asseguro).
El repertori que van oferir es podia ben bé titular “Havaneres a la carta”, perquè alternativament demanaven als oients quina cançó volien escoltar, i no van dir que no a ningú. Això d’havaneres a la carta, que després he vist que ho tenen com a eslògan al seu web, em fa pensar en l’ofici d’en Carles, el director musical del grup, home de la corda de l’hostaleria, una corda que costa de mantenir afinada, com tots els oficis que exigeixen tracte directe amb la gent.
El grup Port Bo, ho sap tothom, ha participat en totes les cinquanta-dues cantades d’havaneres que es fan al juliol a Calella. I han portat les seves cançons a gran quantitat de llocs i països; en destacaria Luxemburg, Suïssa, Cuba, Israel, el Japó i, ara fa quinze dies, a Algèria. Diuen que el seu repertori és heretat en bona part dels vells cantaires de Calella de Palafrugell, i va de l’havanera clàssica en castellà (a l’Havana solen parlar aquest idioma) a les havaneres noves, valsos mariners, sardanes, boleros i fins un parell de xotis. I ara que hi som, direm que el xotis no és pas d’origen madrileny com algú també (també) ens voldria fer creure, tot i que deu ser a Madrid allà on més es balla.
Aquella comunió d’actuants i públic que deia al principi va resultar plena perquè van voler cantar sense micròfons, tot i tenir-ne el local una bona instal·lació. N’he escoltat uns quants, de concerts, i no hauria dit mai que les veus naturals, vull dir sense amplificar, resultessin tan càlides, properes i autèntiques. Ells també devien notar que els escoltàvem amatents, i això suposo que és d’agrair. De fet no ho suposo, perquè els de Port Bo ho van dir: ho passaren molt bé, la cantada resultà genial. Ai, me’n descuidava, endut pel remolí emocional: tot això succeïa en l’aniversari del Casal Sant Marc al meu poble, Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa Meridional.
