La mà del dimoni

No sé pas d’on sorgí la primera iniciativa (tampoc m’interessa gaire saber-ho, i perdonin), però ara durant l’any tenim dies commemoratius per a tot: el dia del tauró balena, de la xocolata, de la salut prostàtica, de la ràbia, de la retinosi pigmentària, del petó robat, del tequila, del rentat de mans… No me n’invento ni un i em sap greu no poder-ne escriure més per manca d’espai, perquè n’hi ha d’encara més divertits. I ara aquest mes d’agost hi ha hagut el dia dels esquerrans. I la diguem-ne solemnització n’esmenta alguns de famosos: Beethoven, Paul McCartney, Miquel Àngel, l’Estrangulador de Boston, Messi, Fidel Castro...

Al meu temps no n’hi havia ni un. A classe de religió, per exemple, que ens donava la germana del mossèn del poble –la senyora Caterina–, si algú intentava escriure amb la mà esquerra, la senyora reaccionava com un saltamartí: “Amb l’esquerra, no, que és la mà del dimoni…!” I el crit o esgarip era sonor i considerable. A l’escola i a casa, igualment; en aquell temps escriure, menjar, senyar-se... s’havia de fer amb la mà dreta. Pejorativa com la senyora Caterina és la nostra llengua mare, el llatí, que de l’esquerre en diu sinister, d’on ens ve la paraula sinistre, que tant pot voler dir funest, que duu o presagia desgràcia, i també designar un greu accident desgraciat com pot ser un incendi, un naufragi, un esfondrament. Una investigadora de la Universitat de Chicago (continuo sense inventar-me res) descobrí que els ximpanzés en estat salvatge eren esquerrans, i només els criats en captivitat mostraven preferència per la mà dreta. I encara més: en el seu magnífic llibe Eros i art, Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014), citant l’estudi Le sein dévoilé, de Dominique Gros, escriu que, en la majoria de maternitats dels pintors europeus medievals, la Verge alleta el nen amb la sina dreta, perquè una tradició religiosa diu que el nen Jesús i també alguns sants i santes es negaren a alimentar-se de la sina esquerra. En les creences medievals, el pit esquerre era el pit del marit, del plaer, del pecat i de la luxúria.

L’esquerra ho té malament, vaja, i l’estigma ve de temps molt reculats. Es dona la casualitat (casualitat?) que avui a casa nostra aquest infortuni o malastrugança la vivim i patim amb una evidència més que evident, i alhora constato més que mai que els grans temes polítics comencen embriagant i acaben avorrint, no sabria què dir-hi ni sé com posar-m’hi. Fet i fotut, estic en camí de creure només en allò que creia el gran Fages de Climent: en la monarquia federal bilateral sinal·lagmàtica i commutativa (sic).