Trobar el camí

Jo des de ben petit que volia ser arquitecte. Aquest somni va durar fins a l’educació secundària, quan vaig topar amb les assignatures de física i tecnologia, per exemple. A dibuix tècnic ja no hi vaig arribar. Aleshores, al veure que aquell no era el meu camí, vaig emprendre la via de les lletres pures, de les humanitats. Vaig fer tres anys de llatí i dos de grec, i m’apuntava a optatives com literatura universal o història de l’art. Aquesta, precisament, va ser la meva elecció a la universitat. Vaig estudiar art a la Facultat de Lletres de Girona, i vaig tardar sis anys a acabar una carrera que havia de fer en quatre. Ara treballo en un monument públic de la Generalitat de Catalunya, veig amb perspectiva els anys de carrera com els millors de la meva vida i, tot i haver-los passat ja, soc immensament feliç. Felicitat que és deguda en part a la meva companya. Una noia que ara està passant un mal moment i veu que el seu camí, l’equivalent al meu de ser arquitecte, potser no és l’encertat. Des d’aquí, amb tota la meva humilitat, només vull felicitar tots aquells aparents arquitectes que han acabat essent historiadors de l’art. I animar totes les infermeres que van voler ser microbiòlogues i que acabaran essent felices.