El zel del Tribunal de Comptes
El corró de la repressió continua girant de forma desbocada contra tot el que té a veure amb el procés sobiranista català. L’última embranzida ve del Tribunal de Comptes, que ara persegueix el patrimoni personal i familiar de Carles Puigdemont, els seus consellers i quinze alts càrrecs del govern per saldar la factura del referèndum de l’1-O, tal com va fer abans amb Artur Mas i tres consellers del seu govern, als quals ha obligat a pagar 5 milions d’euros pel 9-N, tot i que ni el TSJC, ni el Suprem ni la fiscalia havien observat malversació de diner públic.
Si l’objectiu fos rescabalar el diner públic mal utilitzat, hauríem vist el mateix zel i contundència per exigir el diner malversat pels responsables del PP a través de la trama Gürtel; o la part dels 3.700 milions de la factura jurídica de Bankia que el FROB no va controlar adequadament segons el mateix Tribunal; o els 25 milions de l’Ajuntament de Madrid imputats a Ana Botella, alcaldessa i muller d’Aznar, casualment revocats per una sala del Tribunal de Comptes amb majoria de vocals nomenats pel PP.
La imparcialitat no ha estat una qualitat gens fàcil de trobar en cap instància de l’Estat, ni policial, ni administrativa ni jurisdiccional, quan es tracta del procés sobiranista. L’Estat vol avortar aquest procés i eliminar l’amenaça, fins i tot a costa de la seva credibilitat democràtica, i els òrgans que en depenen actuen en conseqüència. Per això és improbable, en aquest cas, que el Tribunal de Comptes doni credibilitat a l’expresident Mariano Rajoy i al ministre que controlava tots els comptes de la Generalitat, Cristóbal Montoro, que van negar en seu parlamentària i en seu judicial la utilització de diner públic en l’1-O.