Víctor Català i les màscares

El modernista Joan Maragall, que li havia donat suport, va retreure a Víctor Català que a Drames rurals només revelés la duresa, l’horrible, el llastimós o el repugnant de la “simplicitat camperola”. La suposada bonhomia del noucentista Josep Carner no va impedir que arribés a dir que Víctor Català escrivia tan malament que els seus imitadors no ho podien fer pitjor. I, entre tants altres que van menystenir l’escriptora o la van reduir a una sola novel·la, Gabriel Ferrater va sentenciar que la flauta de Víctor Català només va sonar una vegada per casualitat amb Solitud i que no se n’havia de llegir res més.

Ho fa present Margarida Casacuberta a l’assaig Víctor Català, l’escriptora emmascarada, recentment publicat per L’Avenç. La filòloga hi aborda les màscares amb les quals Caterina Albert, sovint per protegir-se, va anar-se cobrint (començant per la del pseudònim masculí que va adoptar arran de l’escàndol que va significar la descoberta que el monòleg La infanticida, premiat als Jocs Florals d’Olot del 1898, havia sigut escrit per una dona) tot creant un personatge carregat d’humilitat que, com si no volgués molestar, donava a entendre que era poc més que una escriptora aficionada afavorida per la intuïció. De fet, la mateixa Caterina Albert seria una màscara construïda amb la sornegueria de fer veure que acceptava públicament certes consideracions sobre Víctor Català. Això mentre que, com demostra Casacuberta tot desemmascarant-la a través de diversa mena de textos en què l’escriptora exposa la seva voluntat artística i esbossa una estètica literària, la personalitat de l’escriptora va construir tenaçment, peça a peça, una obra d’art total.

Aquest assaig meravellosament escrit (com ho és Els noms de Rusiñol, un llibre apassionant, publicat fa vint anys, en què Casacuberta mostra la figura de l’artista a través del retrat literari de diverses persones més o menys relacionades amb ell) arriba en un moment en què, a través de la tasca de Maria Bohigas al Club Editor, va redescobrint-se l’obra de Víctor Català més enllà de Solitud i hi ha més estudis en procés (com ara el d’Irene Múñoz Payret, que tant ha treballat sobre la correspondència de l’escriptora) destinats a donar-ne la justa mesura. El cas és que, a més d’explicar com la mateixa escriptora va emmascarar-se, Casacuberta deixa entreveure com va ser emmascarada d’acord amb una altra accepció: aquella per la qual emmascarar és embrutir. En relació amb els escriptors esmentats que van desacreditar-la, no direm que Víctor Català va ser emmascarada per unes paelles, tot i que n’hi va haver unes quantes que ho van fer aprofitant aquell menyspreu (o, encara pitjor, aquella condescendència, com perdonant-les la vida) amb el qual tants d’homes han considerat les dones escriptores no sé des de quina mena de pretesa superioritat. Ho dic de passada i encara emprenyada: he sentit, posem per cas, molts poetes de vol ras dir que Maria Mercè Marçal escrivia versets femenins. El cas és que l’obra de Víctor Català es neteja sola en ser llegida, tal com ho fan els llegidors als quals va adreçar-se més enllà del seu temps, però no hi és de més que Margarida Casacuberta hagi tret una mica de brutícia o, com diu ella mateixa, hagi fet una mica d’endreça. Tampoc no és per res que, en aquesta tasca, l’hagin precedit dues dones escriptores, Maria Aurèlia Campany i Montserrat Roig, que van vindicar la grandesa literària de Víctor Català. Però també és just dir que dona continuïtat al treball d’un home, Jordi Castellanos, que va ser el seu mestre. I no me’n puc estar de dir que la Mita és una olotina que sent que havia de fer alguna cosa per aquella escriptora emmascarada per unes homes olotins a finals del segle XIX.