L’emergència climàtica i els sòls: ser part de la solució

Dins dels pocs acords consensuats en la cimera del clima del 2019, hi ha el reconeixement –humil– que s’han d’actualitzar les polítiques en funció dels resultats de la recerca. Encara menys s’ha arribat a cap acord definitiu en la regulació dels mercats de carboni, per la resistència a disminuir o penalitzar les emissions de diòxid de carboni. En aquest context, ens hauríem de plantejar si, a banda de reduir emissions, l’agricultura i en general el maneig del sòl agrícola no poden ser part de la solució en lloc de ser part del problema.

La matèria orgànica dels sòls del món representa vora 1.500 Pg (1 Pg = 1.000 milions de tones) de carboni. És el doble del contingut en l’atmosfera i el triple del contingut en la biomassa de tot el planeta, amb el valor afegit que és un carboni emmagatzemat a més llarg termini. A Catalunya, el mapa de carboni orgànic als sòls agrícoles publicat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya dona una estimació de 0,048 Pg, que correspon a una mitjana de 50 tones de carboni orgànic per hectàrea en els 30 cm superiors dels sòls agrícoles. Caldria preguntar-se si aquest és el nivell màxim de carboni que poden emmagatzemar o, per contra, si estan emetent carboni a l’atmosfera. La matèria orgànica fa que els sòls siguin més fèrtils i més resilients davant dels canvis ambientals, però l’erosió i alguns tipus de conreu intensiu han suposat que se’n perdi de manera accelerada. Algunes iniciatives, com la 4x1.000 presentada en la cimera de París el 2018, té l’objectiu (utòpic) d’assolir un increment anual del 0,4% de matèria orgànica als sòls de tot el món, que permetria compensar les emissions anuals de diòxid de carboni, i augmentaria la productivitat dels sòls i, de retruc, la suficiència i la seguretat alimentàries.

Però aquesta estratègia guany-guany no és fàcil d’aplicar. En primer lloc, les pràctiques de maneig dels sòls que en fan augmentar el carboni orgànic són específiques de cada lloc i no es poden generalitzar. En segon lloc, els beneficis directes del segrest del carboni al sòl per l’agricultor, com l’augment de la producció, només són evidents a mitjà termini, i el monitoratge de la seva eficiència requereix anàlisis periòdiques. En darrer lloc, falta informació. Per exemple, tot i que Catalunya ja té el mapa de sòls a escala 1:250.000 publicat per l’ICGC, és massa general per poder actuar a escala de finca, i els mapes a escala més detallada (1:25.000), encara que progressen de manera regular, tan sols cobreixen el 25% de la superfície total del territori.

Tot i això, s’estan donant moviments institucionals que permeten tenir esperances. A Catalunya s’ha aprovat recentment la llei d’espais agraris, que té com a objectiu conservar i protegir els sòls agraris davant d’una urbanització creixent i dels riscos de degradació com la contaminació i l’erosió. Mesures com ara no cremar rostolls, els cultius de cobertora, la rotació de cultius i el guaret són pràctiques ja en ús, fomentades, a més, pels ajuts de la política agrària comuna (PAC). S’està posant en marxa una missió de la Unió Europea, Salut del Sòl i Alimentació, i es torna a considerar l’adopció d’una directiva europea de sòls, tal com existeix per a l’aigua i per a l’aire. A escala global, l’Aliança Mundial de Sòls de la FAO està construint un ambiciós projecte de recarbonització de sòls (RECSOIL), que pretén que es considerin els crèdits de carboni del sòl, els beneficiaris dels quals serien, entre d’altres, els agricultors que apliquessin pràctiques per incrementar el carboni orgànic del sòl.

Però el combat contra la crisi climàtica és contra rellotge, i no podem permetre’ns esperar a tenir totes les dades, o que s’aprovin polítiques supranacionals per actuar. En qualsevol cas, cal actuar en paral·lel en diversos fronts: conscienciació social que porti els governs a actuar, recerca, bases de dades de sòls i monitoratge, a través d’accions integrals per obtenir l’escenari desitjat. En la mesura que considerem els sòls un recurs natural que cal protegir i que és patrimoni del país, estarem en disposició que siguin una part clau en la mitigació del canvi climàtic.