Una Catalunya líder

Catalunya la vertebren, políticament parlant, dos eixos (ideològic i identitari-territorial) que, almenys fins ara, no havien estat presents a la vegada en la major part de la resta d’Espanya, tot i que “Teruel Existe” o les reivindicacions lleoneses són espurnes de la replicació del fenomen en altres indrets. El nostre és un panorama fractal, cada cop més dividit i plural, on malgrat una llei electoral que premia els partits majoritaris, aquesta prima sols arriba a partits d’un cert nivell, mentre que d’allà en avall esdevé camp adobat per a una simfonia ideològica un xic pertorbadora i, ben segur, de complicada governabilitat.

Malgrat els prejudicis que solen manifestar els opinadors amb poc fonament en la història política recent i passada, no està dit que sigui la dreta la més refractària a la reivindicació territorial, ja sigui autonomista o independentista. No s’ha d’oblidar que el jacobinisme campa entre les baronies del PSOE i fins i tot ha fet difícil l’articulació d’un discurs unitari en Podemos, que per això defineix com Confluències bona part dels seus companys de viatge. En l’altra banda, en canvi, el carlisme és un bon exemple d’aproximació conservadora a “les Espanyes” anteriors als decrets de Nova Planta, que justament per la seva incardinació històrica no pot identificar-se de ple amb les posicions actuals però sens dubte no es pot alinear amb el centralisme. A més, es pot dir que si el liberalisme s’arrenglera majoritàriament a la dreta (així és contínuament titllat per l’esquerra), és més fàcil per a una visió liberal del món acceptar l’existència de fórmules d’articulació de l’estat que facin prevaldre el principi subsidiarietat (i per tant nivell territorials d’autogovern) sempre que no estiguin renyides amb l’eficiència.

A aquesta complexitat endèmica se n’hi ha afegit una de sobrevinguda, determinada per les diverses posicions polítiques enfront a l’unilateralisme independentista. No podem saber del cert si els que s’han arrenglerat amb la possibilitat de violentar les costures de la legalitat per aconseguir els seus objectius són els independentistes identitaris (els també dits “de primera hora”), aquells que van entreveure la possibilitat que un estat propi fos la fórmula per regenerar el sistema, o aquells altres, més conjunturals, indignats amb la dinàmica de l’aparell central de l’Estat quan es van veure fuetejats per la crisi econòmica. Però potser el que importa no és tant la causa de la voluntat de separar-se com el fet que hi ha gent que veu legítima la violència, si creu que la causa ho és. Si han existit la Guerra Santa o la Santa indignació, per què no, es preguntaran alguns, una justa revolució (amb sang o sense, amb violència física o psíquica) per a la consecució de la llibertat? Des d’aquesta última perspectiva, queda clar que qualsevol reivindicació que s’aixequi contra l’statu quo pot arribar a esdevenir legitimada (potser no sempre legítima), si triomfa. Així va passar amb el franquisme. Així podria haver estat amb el procés, si hagués reeixit. Però no ho ha fet.

La reacció contra aquesta errada de càlcul és diferent en cada independentisme: les CUP han decidit anar a Madrid, ERC anhela substituir l’extinta CiU (tot i que hi diuen alguns que ho tornaran a fer) i Junts per Catalunya està immersa en la pitjor crisi d’identitat de la seva breu història, pel fet de ser i no ser a la vegada fan de Puigdemont. També en els partits no independentistes s’han produït certes mutacions: socialistes i comuns apropen posicions i fan més fàcil pensar en una ERC que accepti un tripartit d’esquerres, sobretot si el Congrés els reforma ad hoc el Codi Penal. Però això provoca una reacció amb Vox, que tiba del PP i per tant de Ciutadans, impedint que Catalunya Suma o com se li vulgui dir pugui sumar altra cosa que el de sempre.

Què queda Al mig, esperant que la gent que el votaria s’atreveixi a donar la cara? La força del catalanisme, la veu que sense obediència estatal pugui encetar el discurs de la reconciliació sense servituds. Recomanant la unitat des de la llibertat i advertint que no hi ha llibertat jurídica si no és dins l’estat de dret. Convencent Catalunya de la seva obligació de liderar un canvi que va més enllà d’aquesta terra, que concerneix tot i tothom, per fer de les singularitats d’Espanya una potencialitat i no un entrebanc. Per reconèixer que “lliures i iguals” no vol dir descontrolats i uniformes, i que aquest advertiment val tant per a la dreta reaccionària i dogmàtica com per a l’esquerra llibertina i relativista.

No experimentem l’esgotament de la inútil lluita entre germans? No sentim la necessitat que entre les mans, després del milió de greuges, ara que els arbres tornen a creure en Déu, ens esclati la Pau? Doncs som-hi!