La Covid-19 invisibilitza Europa

La pandèmia de la Covid-19 castigarà la supèrbia del que coneixem com a primer món amb un dramàtic balanç de milers de morts, una agra sensació d’impotència, un sotrac econòmic encara per dimensionar, uns quants líders polítics retratats i molts deures per al futur. Però el rastre del coronavirus encara serà més negre a Europa, i no perquè la pandèmia s’hagi acarnissat en el Vell Continent, sinó perquè en certa manera l’ha despullat d’alguns dels valors que se li suposen i que donen sentit al projecte polític de la Unió Europea.

No és exagerat afirmar que la UE ha fet unes quantes passes enrere pel que fa a la seva credibilitat davant els ciutadans, entre altres coses i fonamentalment per la seva incompareixença en aquest episodi. Europa no ha tingut una veu pròpia, ni incidència en la gestió del problema i de les seves solucions. Cada estat ha anat a la seva, marcant la seva estratègia, les seves prioritats, el seu ritme, el seu tarannà i els seus recursos. Tant Itàlia com Espanya, els dos països més afectats, han obtingut més cooperació de Rússia o la Xina que d’alguns dels seus veïns.

És una obvietat que aquesta crisi no ha agafat la Unió Europea en el seu millor moment, només unes setmanes després de perdre un dels seus socis històrics i més potents arran del ‘Brexit’ i amb Alemanya transitant el relleu d’Angela Merkel. No obstant això, la falta d’un discurs i un lideratge col·lectius per marcar una línia i una resposta coordinades i per imposar la solidaritat interterritorial per sobre del campi qui pugui, no fa res més que aprofundir en la percepció de la UE com un lobby d’interès econòmic dels estats, molt distant dels ciutadans i dels seus problemes.