En saber per un comentari llegit en el món internauta que era, concretament el 29 d’agost, el centenari del naixement de Charlie Parker, vaig pensar que no sabia per què, havent-ho fet tant, feia temps que no escoltava res d’aquest saxofonista que, amb la improvisació, va marcar l’evolució del jazz. Com si volgués esmenar un oblit, que em semblava tan estrany com imperdonable, vaig posar-me a escoltar un enregistrament anomenat Jam Session que Parker va realitzar amb diversos músics, sobretot saxofonistes: d’una banda, Benny Carter i Johnny Hodges (al saxo alt, com ell) i, de l’altra, Ben Webster i Flip Phillips (al saxo tenor). L’enregistrament va fer-se el 1952, és a dir tres anys abans de morir (quan encara no n’havia fet 35), en un moment en què li costava actuar en concerts a causa dels problemes derivats de la seva addicció a l’heroïna, que va convertir-lo en una persona inestable i imprevisible.

El cas és que la creativitat immarcescible de Charlie Parker s’ha fet indestriable d’una pulsió autodestructiva que, se suposa, va dur-lo a la drogodependència. És així que vaig recordar Bird, el film que, apel·lant al sobrenom del saxofonista, Clint Eastwood va realitzar l’any 1988 amb Forest Whitaker com a protagonista: una immersió en l’infern d’un home que s’autodestrueix amb els efectes consegüents en els seus pròxims. Podria haver tornat a veure la pel·lícula d’Eastwood, però vaig preferir rellegir el conte que, publicat el 1959 dins del llibre Las armas secretas, Julio Cortázar va escriure amb el títol d’El perseguidor i amb una dedicatòria (“In memoriam Ch.P.”) que no amaga que s’inspira clarament en Charlie Parker. L’havia llegit feia temps, però no sabria dir si amb tanta fascinació. Amb el nom de Johnny (Carter), Cortázar trasllada el saxofonista a París, on viu el narrador del conte, Bruno, un crític de jazz que procura justificar la seva funció (afirmant com ara que els creadors són incapaços de postular els fonaments i la transcendència del que estan escrivint o improvisant) amb la consciència, però, que “todo crítico, ay, es el triste final de algo que empezó como sabor, como delicia de morder y mascar”: “Pienso melancólicamente que él está al principio mientras yo vivo obligado a conformarme con el final. Él és la boca y yo la oreja [...].”

Bruno ha escrit una biografia de Johnny on només en parla com a músic, deixant de banda per “discreció” (i fins i tot s’atreveix a dir que per “bondat”) la seva “incurable esquizofrènia” (percebent-hi que s’allunya de la realitat), el sòrdid rerefons de la droga (Johnny no és addicte a l’heroïna, sinó a la marihuana i a l’alcohol, però la seva tendència autodestructiva és tan imparable com la de Parker) i la promiscuïtat d’una vida que considera lamentable, a pesar que posa en qüestió la seva i que, en certa manera, no deixa d’envejar-li tot, a excepció del dolor. Convocat per Dédee, l’amant de Johnny, en circumstàncies difícils, començant pel fet que el músic ha perdut el seu saxo al metro de París, Bruno comença a escriure allò que no consta en una biografia que, reconeix, és una nova demostració del fet que, en el fons, ningú sap res de ningú. Potser aquest nou text també és un fracàs, però l’autor del conte, el gran Cortázar, hi imprimeix unes idees estètiques poderoses inspirades per Charlie Parker i projectades en Johnny: “En su caso el deseo se antepone al placer y lo frustra, porque el deseo le exige avanzar, buscar.” Per aquest desig, Johnny (Parker) s’avança als altres músics, però també s’aboca a una frustració en perseguir alguna cosa que no trobarà mai.

Per què Johnny (Parker) és “el perseguidor”? Bruno ho explica després d’escoltar un fragment d’un enregistrament que Johnny no suporta perquè és conscient dels errors, dels bufets al final del fraseig, sense que, tanmateix, s’adoni d’allò que “para nosotros es terriblemente hermoso, la ansiedad que busca salida en esa improvisación llena de huidas en todas direcciones, de interrogación, de manoteo desesperado”. I encara més: “Él va a ponerse frenético de rabia cada vez que escuche ese remedo de su deseo, de todo lo que quiso decir mientras luchaba, tambaleándose, escapándosele la saliva de la boca junto con la música.”