La Lomloe: una altra oportunitat perduda

La setmana passada, el Congreso va viure una altra batalla campal durant el ple d’aprovació de la Lomloe o llei Celaá, una altra llei educativa que segueix la tradició de les anteriors. Dotar-la amb cognom ministerial, aprovar-la amb una majoria irrisòria i no donar resposta als grans reptes de l’educació.

L’única bona notícia és que reverteix bona part dels efectes negatius de la Llei Wert, però es queda a mig camí del que podia ser i no és. Concebuda més per derogar que no pas per aportar solidesa i mirada de futur, amb un preocupant pas en fals sobre la protecció de la immersió lingüística que va tenir l’agreujant de la manca d’unitat dels partits catalans en la seva defensa i blindatge. Era tan simple com retornar al mateix escenari de la llei anterior, la LOE. Aquesta era l’esmena que ens convenia i que els partits compromesos amb el model d’escola catalana encara estan a temps de defensar durant el tràmit al Senat.

Picabaralla a casa i picabaralla a fora amb la nova croada de la dreta cavernària. Crits de “Libertad”, recollida de signatures i, sobretot, la idea d’una nació, una llengua, i el menysteniment de les lenguas cooficiales, que no mereixen ni anomenar-se gallec, basc, català o aranès.

El soroll i la picabaralla política han eclipsat els intents d’anàlisi i reflexió serena que una llei educativa mereix. Curiosament, segueix els passos del model català amb avenços importants com ara el model d’escola inclusiva o l’autonomia de gestió de centres, però no planteja reformes ambicioses que ens apropin als models educatius més avançats. Ni universalitzar l’educació de 0 a 3 anys, ni prolongar els ensenyaments obligatoris fins als 18, ni flexibilitzar i ampliar els itineraris formatius tant a secundària com als ensenyaments postobligatoris. Mesures totes fonamentals per assolir l’èxit escolar, el gran objectiu de tota llei educativa, i per donar resposta als grans reptes del sistema com ara el fracàs escolar i l’abandonament prematur.

Mentre que Espanya viu en una tempesta constant (aquesta és la vuitena reforma educativa en democràcia), a Catalunya ja sumem una dècada d’estabilitat gràcies a la LEC i l’ampli consens que la va fer possible. Una llei bastida des del reconeixement a la pluralitat educativa i social, la seva integració a través del Servei d’Educació de Catalunya, la defensa del model d’escola catalana i, sobretot, sempre situant el debat educatiu en un marc de país. El darrer exemple el trobem en el pacte liderat pel Síndic, que dona resposta des d’un ampli acord polític i social a dos grans reptes del sistema, la segregació escolar i l’infrafinançament.

A l’Estat espanyol, en canvi, les lleis educatives continuen sent instruments ideològics. La Lomloe n’és el darrer episodi. Una llei que, malgrat tenir data de caducitat, obre la porta a la intervenció de l’Estat en matèria lingüística i amenaça el futur del model educatiu català basat en la integració de la iniciativa pública i social. Una llei que perpetua la inestabilitat del sistema, dins una Espanya que no escolta i que continua despenjant-se perillosament del seu propi futur.