El voraviu
Ai, Europa!
Com a club d’estats que és, cada dia s’assembla més a la taula d’en Bernat
El suplicatori de Puigdemont, Comín i Ponsatí deixarà clar altre cop que el club dels estats és com la taula d’en Bernat, que deia l’àvia Neus. Qui no hi és, no hi és comptat. Per això quan Espanya, que sí que hi és i hi és comptat, vol que sigui un afer intern d’Espanya, és un afer intern d’Espanya. I quan Espanya vol que es mullin per Espanya, es mullen per Espanya. A l’època que se’ns tractava amb sarcasme i se’ns veia un soufflé, M. Rajoy vaticinava que perseverar en el camí de la independència ens convertiria en l’illa de Robinson Crusoe i que vagaríem per l’espai sideral. A veure si al final serà la solució. Cada dia et dius menys Oh, Europa! i més Ai, Europa! No intervenen en afers interns però per afers interns concedeixen suplicatoris. No són capaços de ser els primers a vacunar la ciutadania i els socis que acaben de marxar els passen la xeringa per la cara. No poden fer complir els contractes a les farmacèutiques. La política migratòria deixa milers de morts al mar. La política lingüística prioritza els estats i no les comunitats de parlants, i en deixa fora deu milions de catalans. La política de subvencions ha engreixat aristocràcies terratinents, ha rescatat bancs que havien promogut finançaments tòxics per a l’especulació urbanística, i ara, amb l’excusa del futur i la innovació, deixaran a la cuneta autònoms i pimes que la Covid ha arruïnat i tornaran a finançar els deliris de grandesa de les grans corporacions.