El voraviu
Gràcies, Javier Cercas
Mentre l’unionisme creï tipus com ell, que inventen teories, tenim futur
En el to campechano del rei emèrit dels espanyols a qui tant encensa, Javier Cercas les anava fotent. Àlex Rigola somreia i beneïa. I Cristina Puig, com si sentís ploure, les anava entomant i deixava que l’audiència engargallés. Javier Cercas no tenia cap necessitat de caure (ni és el seu estil, excepte quan dispara al president Puigdemont) en la grolleria d’Israel García Juez, però és que, per si de cas, el periodista madrileny també era al plató. La teoria de Cercas és que independentistes i sobiranistes som víctimes d’una elit, que ens va manipular i teledirigir. Una elit que ens volia mobilitzats i que ara ja no ens hi necessita. Sort que li ha vingut per aquí! Posats a fer, també ens podia presentar com el fruit d’una sobreunció espiritual o com les criatures rebotades per una abducció marciana. Qualsevol cosa per proveir una teoria que puguin digerir a l’elit unionista que, a ell sí, li dona cobertura i quartos des que va reclutar aquells Soldados de Salamina pels voltants del Collell, l’any 2001. La Sáenz de Santamaría orgullosa d’haver decapitat el moviment (i creguda que aquesta era la clau) devia inspirar-se en la filosofia Cercas. Així li va anar, a la vicepresidenta, que no va aguantar ni el primer embat d’un aprenent de Sánchez Mazas com Pablo Casado. Gràcies mil, Javier, per entendre-ho tan poc tants anys després i pensar que tots tenim cervell de mosquit. Quina elit? Elit sou tu i els que t’han inflat d’ençà del 2001.