D’inclusió, la “justa”

T’imagines que un dia, sense cap explicació ni motiu, anessis a l’escola i et trobessis que no tens taula ni tampoc cadira? I, és més, que trobessis que et canvien totes les rutines, no et deixen sortir al pati i no t’expliquen per què…? I que tampoc et deixessin accedir al menjador on hi ha la resta dels companys. Doncs aquesta situació que pot semblar irreal, i inclús m’atreviria a dir inhumana, desgraciadament la va viure en Nicolás, un noi amb TEA (trastorn de l’espectre autista) que en aquell moment tenia 14 anys i que anava a l’escola concertada Colegio Lastra, a Astúries. Era el tercer curs que feia allà i fins al moment dels fets no havia tingut problemes. La família d’en Nicolás va denunciar l’escola i el TSJA (Tribunal Superior de Justícia d’Astúries) es va pronunciar en contra d’ells, però van recórrer al Tribunal Suprem. La família manté que el centre va canviar l’actitud envers el seu fill perquè volien forçar que ell marxés a un centre especial i no realitzés cap de les hores al seu centre. Aquestes circumstàncies que es va trobar aquesta família em fan pensar: hi ha realment inclusió o n’hi ha la “justa” i quan un alumne que hem d’incloure en l’aula ordinària comporta més atenció de la normal el volem “treure” perquè suposa massa feina? Fins a quin punt s’inclouen alumnes amb necessitats especials dins l’aula? L’escola ordinària ha de ser una escola per a tothom i amb històries com aquesta es pot comprovar que, com a país, com a societat i com a professionals, ens queda moltíssim per avançar i per millorar.