El voraviu
Oriol Protassévitx
Repressió i tortura psicològica inciten el més pintat a cantar l’africana
La promo de l’obra, dilluns, va donar el to. Veurem els diferents actes, entreactes i l’epíleg, que dos anys donen per a molt, si hi arribem. La realitat fa verdadera angúnia. Sánchez Llibre homenatja des de Foment Javier de Godó, president del grup de comunicació líder a l’autonomia que va donar suport a Unió sense miraments, però que no va poder evitar-ne la liquidació i l’extraparlamentarisme. Pedro i Pere es toquen els punys. Sánchez Llibre els exhorta al diàleg com si no hi hagués demà (que segurament per a ells no n’hi ha). Jordi Basté elogiarà des del minut 1 de l’endemà “la baixada del soufflé”. L’Ara i La Sexta fan pública l’autocrítica que Junqueras els ha filtrat, previ el nihil obstat de La Moncloa. El mateix Pedro s’aplaudeix: canta “un nou nosaltres”, perquè “les posicions maximalistes no permetran el futur”. Aplaudeix Asens. Hi veu “un missatge d’empatia”. Piquen de mans la cúpula del PSOE i alguns barons díscols. “Són moviments significatius”, diuen. Tenen raó i al·lucino mandarines. No som gaire més lluny de l’unionisme que Roman Protassévitx del president Lukaixenko. Vestim-ho del que vulgueu. El periodista bielorús ha acabat dient que el president contra qui havia organitzat l’oposició és simplement “un home amb els ous d’acer”. Veurem aquí què s’acaba dient. És el que tenen la repressió i la tortura psicològica, que en segons quins moments disposen el més pintat a “cantar l’africana”, que diria l’àvia Neus.
