De la hipàl·lage, el pleonasme i la vergonya universitària de les PAU

Soc docent de secundària i vigilo les PAU. Després de repartir l’examen de llengua castellana a l’alumnat, en fullejo un exemplar: “Indique qué figura retórica [...] se ha empleado en la secuencia [...]: «enciende el cigarro apagada.»” Tot seguit, quatre possibles respostes: retruécano, hipálage, oxímoron, pleonasmo. No opino sobre la pertinença de la pregunta, però sí que m’enfilo per les parets quan m’adono que posar una creueta en una de les opcions val un punt, no pas 0,1 o 0,25, no: sobre un examen de deu punts, saber si és un pleonasme et fa guanyar o perdre un punt. L’alumnat que l’ha ensopegada somriurà pleonàsmicament content, malgrat que aquest punt no demostri per a res el seu domini de la llengua castellana. Es veu que hi ha professorat universitari que cobra per elaborar aquestes proves. Em demano si no se’ls acut res més adient o més pedagògicament renovat, tenint en compte el que s’hi juga l’alumnat. Imagino que ho fan per diners, independentment de la qualitat, o que són apoltronats, en el concepte de càtedra de l’època de Cervantes... Encara no han descobert que ara hi ha poltrones amb rodes i que l’alumnat es mou amb coet o, directament, es teletransporta: és l’evolució. De l’espècie i del món. Per cert, tot i ser de català, em veuria capaç de fer un examen molt més adequat i, sobretot, amb una puntuació infinitament més equilibrada, que demostrés els aprenentatges diversos del nostre alumnat. No caldria que em paguessin el temps que hi dedicaria. Hi ha coses que es fan gratuïtament, per convicció i per justícia.