Murs mentals
Llegint la premsa hom adverteix que cada dia que passa s’aixequen murs mentals per tal que la política i la cultura quedin encallades –i encanallades– en el despropòsit més pueril, embrutit, gratuït i delirant. Així, advertim com determinats escriptors, crítics d’art i filòsofs menystenen la denominació Països Catalans, per així eternitzar-nos en el mur mental i administratiu de les comunitats –les antigues províncies– i manipular i recular cada dia més i sense embuts en l’àmbit cultural, ampliant l’espai museístic únicament per multiplicar-hi les instal·lacions i els gargots i esoterismes abstractes, tot menystenint –i silenciant– les arts figuratives contemporànies. I fins i tot menysvalorant i ridiculitzant fins al deliri per tal d’impedir que el Museu Hermitage –tot i que no costa ni cinc cèntims a l’Ajuntament– sigui instal·lat al cap i casal de Catalunya. És per això que, tal com estan les coses en les clavegueres de la política cultural, les línies estratègiques del nou pacte cultural anunciades pels grups municipals de Barcelona possiblement no aniran més enllà del cèlebre enunciat del príncep Salina (Lampedusa, El Guepard): és menester que tot canviï perquè tot continuï igual...
París