opinió
‘Mea culpa’
El català per si sol és la terra, i cada mot els seus camps, els rius, els arbres
Diumenge em van robar la bossa. Segons l’assegurança, un furt ja que no hi va haver violència. Com que hi duia els carnets, faig la penitència de tramitar-los de nou. Ahir em tocava el DNI, i a Olot, on ara em trobo, no es pot gestionar, així que em vaig dirigir al lloc hàbil més proper: la comissaria de Camprodon, a la carretera de Molló.
Entorn idíl·lic al cor del Ripollès, camino cap a l’entrada mentre ressona dins meu el so de la tenora..., que aviat grinyola amb la conversa entre l’agent i la noia del davant. “Bon dia. Venia a fer-me el carnet d’identitat.” “¿Cómo?” “Que venia a hacerme el DNI.” I a partir d’aquí tot en castellà, val a dir que amb molta amabilitat.
Em toca a mi, i aplicant l’esperit pràctic recorro directament a la nostra segona llengua. Allà dins, l’estona que hi soc no en sento d’altra. M’atenen amb més cordialitat encara. Inclús la interlocutora intenta incrustar alguna paraula en català. Vaig per feina, no m’hi esforço. Acabem, i quan surto, per salvar la mala consciència, dic ben alt “Adeu-siau!” als agents –un piló– que són a fora.
Sec al cotxe i penso: t’has lluït. És així, en escenes quotidianes sense dolor, no pas innocents, com anem cedint a bocinets la pàtria fonda que és la llengua. Perquè, per a mi, el català per si sol és la terra, i cada mot els seus camps, els rius, els arbres, les ciutats, les muntanyes i les valls. Renunciar a usar-la és com acceptar un futur apàtrida si un dia el meu cap i el meu cor acaben desposseïts de les paraules autèntiques on reposar, on caminar, on sentir.
Fa temps atresoro veus de la Catalunya Vella perquè he tingut la sort de compartir una manera de viure que mor. Reivindicant-ne l’ús, en regalo llibres a periodistes tot pregant, volent, esperant que s’hi atreveixin.
Molts les coneixen i no gosen perquè són estranyes, poc normatives, especials, fugen de la uniformitat imposada als mitjans per mor de no sé jo quina llei escrita o no escrita. Però són nostres, ben nostres.
I llavors resulta que un matí assolellat m’estimbo jo sola per la realitat acomodatícia que em fa canviar de parla. Entono el mea culpa per haver-me empairat d’usar-la tenint-hi tot el dret... i soc tan incoherent que titulo l’article en llatí. Ai, baliga-balaga!
