opinió
La negació del Vallès, un problema de país
Sent a tocar de Barcelona és negat, perquè s’afirma que ho deu tot a la capital
Catalunya, ja sigui autonòmica confederal o independent, té un problema a resoldre: articular Barcelona amb el conjunt del país. Més ben dit, combinar en un únic model l’enorme gradient de densitat entre l’espai metropolità i el Pirineu. El nus del problema i la solució no són el tracte de l’excepcionalitat de la ciutat capital, sinó el reconeixement de la seva perifèria immediata amb suficient dignitat.
És un afer democràtic. Un milió d’habitants, siguin dins de Barcelona com en la seva rodalia, demanen idèntic reconeixent. Per més que l’eixample barceloní sigui el centre del país i de molt més enllà, amb una centralitat indiscutible, fruit d’una loteria geogràfica. Cert que, sense Barcelona, Catalunya seria com la Provença, però també, sense Catalunya, la capital no seria res més que una Marsella. Perquè país i capital són expressions de la mateixa realitat.
El Vallès són 1,3 milions d’habitants, un espai geogràfic específic, natural i humà, un àmbit industrial propi, però res d’això no compta, no és institucionalment reconegut. El Vallès, en aquest afer d’identitat de país, de relació entre extrems, és la frontera del problema i serà la prova de si es resol. Serà l’exercici que mostrarà la capacitat d’entendre allò pendent, que no és altra cosa que un repte i una oportunitat de país. Estructurar el país no vol dir altra cosa que regionalitzant-lo, fer democràcia territorial.
No és admissible un sistema institucional basat en una seqüència de corones tarifàries, on els drets polítics es redueixen amb l’increment de preus de la mobilitat, que és on ara som, un esperpent: Capital » AMB » segona corona » regió » província » ATM-BCN.
En un país amb gradient, la seva organització també n’ha de tenir. No es pot formar una regió de Barcelona amb 5 dels 7 milions d’habitants, com es dissenyà el 2010. Però tampoc no ho va acabar de resoldre la creació de la vegueria del Penedès (2017), que en segregà només una part. Calen més peces, i de més petites, a l’entorn de la capital, i aquí el Vallès hi juga un paper primordial. També la capital mateixa ha de ser, ella sola, una regió més del país: regions grans i despoblades a la perifèria, districtes petits i densos al centre, aquest ha de ser l’equilibri possible. Mai una de sola d’enorme i densa, i la resta, secundària. Ens cal una arquitectura institucional raonable i ajustada al país, ja sigui sota el nom de regió o de vegueria. Un milió d’habitants a Barcelona o a fora seu, per principi de subsidiarietat, mereixen el mateix. Si Barcelona comparteix consorcis amb la Generalitat i gestiona competències d’ella, també ho hauria de poder fer el Vallès, com qualsevol altra regió, a la seva escala.
El Vallès avui no és res més que perifèria metropolitana, aquest és el problema. Barcelona i la seva àrea metropolitana (AMB) imposen una afirmació que comporta un buit, la negació de l’exterior. Per a ella, ser capital i ser àrea metropolitana implica que la resta no ha de ser-ho. Com a màxim s’admet “segona corona” o el que algunes veus defineixen com a “ciutats de l’arc metropolità”: satèl·lits exteriors que reverencien el gran sol central. Res més. Si el Vallès fos més lluny, com al Camp de Tarragona o a l’entorn gironí, seria reconegut com a fet excepcional, però a tocar de Barcelona és negat, perquè s’afirma que ho deu tot a la capital.
Tots aquells que diuen que defensar el Vallès és pur romanticisme, perquè el fet metropolità el dissol, s’enganyen. Fins i tot en mobilitat, un fet metropolità per excel·lència, el Vallès és específic, i no tot es pot reduir al model radial respecte de Barcelona. Tots els arguments apunten el la direcció de reconèixer el Vallès, l’econòmic, l’ambiental i el metropolità. No trobarem cap argumentació sòlida que defensi la partició del Vallès per l’AMB, un fet que també succeeix al Baix Llobregat, amb un Martorell abandonat, o al Maresme, desaprofitat i marginat a tocar les portes de la capital. L’actual AMB és la negació del fet metropolità real, de la mateixa forma que la Diputació i l’ATM neguen artificialment les regions on s’assenten.