El voraviu
No podem acabar bé
De l’estat plurinacional ja hem baixat a “la discòrdia territorial és un llast”
Calcem-nos! Calcem-nos, que deia l’àvia Neus, perquè això va pel camí del rosari de l’aurora. El model ve vestit de modernitat, diàleg, concòrdia, retrobament i la Bíblia en vers. Hi fan reverències les organitzacions empresarials, les sindicals i la santa mare Església. Recepcions, besamans, fotos i encens, molt d’encens. Tot per tornar el país (i la tranquil·litat d’esperit) a les elits extractives de sempre, que se subjugaran i prestaran vassallatge també a les elits extractives estrangeres de sempre. Amb catifa vermella al Liceu o sense, com deia el director en el seu article d’ahir, anem de mal borràs. Molt de mal borràs malgrat la pirotècnia. Què deia el president espanyol ahir en la clausura de les jornades del Cercle d’Economia? Doncs ben simple. Que es demana “estabilitat i unitat política”, que “la concòrdia és un valor econòmic” i que “la discòrdia partidista o territorial és un llast”. S’han acabat la diversitat i el pluralisme. Dit d’una altra manera: “Sigueu bons nens i feu la farina plana i no us desestabilitzarem.” I les elits, a aplaudir, és clar, perquè són les que han fet l’encàrrec que les coses s’orientin així. No podem acabar bé de cap manera. Aquest és el gran estadista a qui tot li entreguem per evitar l’adveniment al poder de la ultradreta i la dreta extrema? Què diu aquest home? “La discòrdia partidista és un llast.” Reclama el partit únic? “La discòrdia territorial és un llast.” Que vol que tornem a anar per l’imperi cap a Déu?