L’alegria

Sortíem amb el meu amic Àngel de casa seva per trobar els companys (i també amics) que ens estaven esperant dins del cotxe per viatjar cap a Canes quan ens va semblar que, a la vorera de davant, caminava la Dolors Bassa. Ho era. Vam cridar-la i va aturar-se. Només de veure-la vam sentir que tot el seu cos traspuava l’alegria d’haver recuperat la llibertat que fa que no hagi de tornar a la presó. L’alegria de passejar pels carrers, de trobar-se amb la gent, de celebrar els noranta anys de la seva mare, de banyar-se al mar. Ens ho va dir: gaudeixo tant com puc de cada moment que visc. Els amics que ens esperaven també van sortir del cotxe per saludar-la. Un cop en ruta, no sé si ens ho vam dir, però diria que compartíem la sensació que era un bon auguri que haguéssim trobat la Dolors abans de marxar cap a Canes: els seus millors desitjos ens acompanyarien.

Un cop a Canes, m’han fet arribar l’entrevista que va fer-li Anna Puig i que va ser publicada fa pocs dies en aquest mateix diari. Hi ha l’alegria d’estar lliure, però, a més de la seva consciència social de sempre que fa que plantegi que per a la majoria d’empresonats hi hauria alternatives millors que una presó que només té una funció punitiva, la convicció que la llibertat és molt fràgil i condicionada. Que, pel que fa a l’independentisme català, l’indult és el maquillatge d’un Estat que continua amb la seva maquinaria repressiva: centenars d’encausats i el Tribunal de Comptes actuant impunement. Però, llegint, vaig pensar novament en aquella màxima de Deleuze: “El sistema ens vol tristos, però hem de trobar l’alegria per combatre’l.”La Dolors la té. Diria que, malgrat totes les penes que ha passat, mai no l’ha perdut del tot.