Tecnologia (més) social per construir noves realitats

Hi ha llocs del món on arriba el 4G abans que l’aigua. Això és un fet innegable i el signe d’un nou temps desigual i canviant. La tecnologia ha transformat els paradigmes d’un món avui més interconnectat que mai, però a la vegada profundament polaritzat i individualista. El filòsof polonès Zygmunt Bauman, malauradament desaparegut ara fa uns anys, ja ens alertava d’una nova societat mal·leable i en constant canvi que ell anomenava “societat líquida”. Tot es mou, res és per sempre i la realitat que avui coneixem d’un dia per l’altre pot desaparèixer en qüestió de dies o mesos. L’exemple més evident d’aquesta encertada teoria és la pandèmia de la Covid-19. Ser conscients de l’impacte i l’efecte que els uns podem provocar directament en la vida dels altres amb les nostres accions és una premissa que ens hauria de connectar directament amb el sentit més pur de la solidaritat, la cura, la comunitat, la responsabilitat i la cooperació. Però res més lluny de la realitat: intentant ser globals, hem acabat globalitzats.

Vivim en un món que les persones expertes defineixen amb la sigla VUCA: volàtil, incert (uncertainty), canviant i ambigu. Gestionar la incertesa és un dels grans valors i aprenentatges que les organitzacions socials sense ànim de lucre hem hagut d’introduir en la gran maleta d’eines i recursos que diàriament hem d’aplicar i posar a disposició de les persones més vulnerables, que en definitiva són les grans perjudicades de tota aquesta incoherència gegantina.

Les entitats socials hem d’introduir en totes les nostres diagnosis i plans d’acció aquesta mirada actualitzada i conscient del món que ens ha tocat. La tecnologia i la digitalització ja no són una opció. És d’imperiosa necessitat començar a introduir-les en tots els nostres processos, projectes i accions. És una qüestió d’eficiència, però també d’empatia amb les persones que atenem, que ja tenen més capacitat i mirada digital que les mateixes entitats. Si les ONGD no activem urgentment tots els nostres recursos per digitalitzar-nos, els gegants tecnològics i la mateixa maquinària social hipersònica ens deixarà fora de joc. Nosaltres hem de marcar el ritme i no deixar que tot aquest ecosistema de desigualtats ho faci per nosaltres. Des de l’Associació Azahara, hem reorientat totes les nostres accions d’intervenció social en aquesta direcció, mantenint l’essència i els valors socials que ens van veure néixer. Hem posat en marxa un projecte en què hem ofert a tots els centres d’educació primària i secundària de Salt (Girona) tallers setmanals de programació i robòtica educativa. L’impacte ha estat –permeteu-me la col·loquialitat– brutal. Amb més d’un 60% de participants noies, el projecte ha provocat, mai més ben dit, un canvi de xip pel qual els i les joves de Salt poden arribar a somiar més enllà del que el món els ha fet creure. A Salt hi ha un grapat de futures metgesses, infermeres, científiques, enginyeres... que encara no sabien que podien arribar a ser-ho.

Democratitzar la tecnologia en àmbits de vulnerabilitat ajuda també a establir noves narratives i imaginaris col·lectius sobre el que poden arribar a ser els infants i joves, oferint la possibilitat de tocar amb les mans el seu futur. En clau de cooperació al desenvolupament, hem posat en marxa una formació a distància per a dones del món rural del Marroc. Una vintena de dones d’indrets rurals s’han format en gestió d’associacionisme i lideratge comunitari en plena pandèmia. En definitiva, vivim temps complexos en què les ONGD podem tenir un paper decisiu a l’hora d’incidir perquè la tecnologia faci més gran la bretxa social o aprofitar aquesta mateixa tecnologia per anar més enllà i construir nous futurs innovadors i resilients.