El voraviu
Btv, el pou sense fons
Tota la tele pública és una lliçó de com estirar més el braç que la màniga
Tenia l’esperança que la carta oberta que va fer Sergi Vicente, director de Betevé, generaria un efecte crida i que directius de televisions públiques s’hi afegirien i que s’obriria un debat real i sincer sobre un món en què hi planen el nepotisme i la hipocresia (ben embolicats, això sí, en la meravellosa teoria del servei públic) i que costa més de tres-cents milions cada any de la guardiola pública. Però ja fa una setmana i el personal està mut i a la gàbia, que diria l’àvia Neus. Deia Vicente que la situació econòmica és “crítica”. “Estem contra les cordes”, “Estem a l’UCI” i “Som un pou sense fons”, són expressions que usa per explicar que si no fan un pla de xoc van al concurs. Ha acomiadat nou dels 247 treballadors i ell s’ha rebaixat el sou un cinc per cent. No sé per què, però tinc la sensació que la ciutadania (l’Ajuntament de Barcelona, és clar) haurà de tornar a rascar-se la melsa. Amb nou de 247 i el 5% del sou del director no fan per pipes. El 2020 ja es va requerir una aportació extraordinària de deu milions que es va sumar als disset habituals de cada any. Les televisions públiques catalanes viuen en més d’un 90% de l’aportació pública, ja sigui via subvenció (el 85%), via publicitat o via contractació de serveis. El cas de Betevé és el més cridaner, 98% a 2%, proporció que deixa molt clara la seva incidència en el mercat i la seva viabilitat. Però tota la tele pública és una lliçó de com estirar més el braç que la màniga.