Opinió

Ombres d’agost

‘Io ballo da sola’

“Em revenen aquells grocs daurats amb què Storaro va captar la llum estival de la Toscana

Com que estic escrivint una sèrie d’articles, em permeto que l’anterior continuï o es desbordi en el següent. Les meves divagacions van fer que gairebé no escrigués res sobre La lluna, de la qual l’Elena i en Carlos, amics estimats, em van dir fa poc que van gaudir molt reveient-la. Jo no hi he tornat. La vaig veure amb 17 anys i, tot i que hi vaig tornar temps després, aquella primera visió ha fet que me’n recordi per sempre més. No de tot, però sí de moltes coses, algunes tan simbòliques com ara el record infantil del rostre de la mare fonent-se amb la lluna plena. Recordo aquell adolescent nord-americà (Joe/Matthew Barry) vagant sol pels suburbis de Roma en plena canícula. El petó amb una noia mentre s’obre el sostre d’un cinema perquè hi entri la fresca nocturna. L’homenatge a Pasolini a través de Franco Citti, que, amb un desig desesperat, abraça Joe quan balla Saturday Night Fever en un bareto. La mare (Jill Clayburgh), una soprano que, havent-lo desatès, vol apartar-lo de l’heroïna: l’incest es consuma a Parma, on va néixer Bertolucci. Els assaigs d’Un ballo in maschera a les termes de Caracalla, on el pare, desconegut, es fa present clavant-li una bufetada. La lluna va fascinar-me i així vull recordar-la. El film va ser mal rebut des que va presentar-se, el 1979, a Venècia. Disset anys després, a Canes, al final de la sessió de premsa de Io ballo da sola (em resisteixo a La bellesa robada que tradueix el títol en anglès: Stealing beauty) hi va haver aplaudiments enriolats quan, al final, Lucy (Liv Taylor) aconsegueix perdre la virginitat. Tanmateix, em revenen aquells grocs daurats amb què Storaro va captar la llum estival de la Toscana, on hi arriba una jove, també nord-americana, per passar vacances amb una gent madura i un pèl cínica. La seva mare s’ha suïcidat i tampoc sap qui és el seu pare. En la seva educació sentimental, fa amistat amb un dramaturg (Jeremy Irons) moribund. La vitalitat de la jove contrasta amb una certa decadència, cosa que fa que, de moment, continuem a Itàlia. Demà: Un château en Italie (Valeria Bruni Tedeschi, 2013).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia