Propòsit de tardor: siguem amables

Vaig sentir la cantant Marina Rossell que parlava a la ràdio de l’amabilitat. Deia que era una de les qualitats de les persones que estimava més i que si tothom fos amable el món seria una mica millor. Hi estic totalment d’acord. No recordo qui eren els dos homes que l’acompanyaven a l’estudi, però sé que vaig pensar que no estaven a l’altura, perquè amb el seu to de veu feien entendre que trobaven la seva afirmació petita i que l’amabilitat els semblava, ras i curt, una cosa menor.

I, en canvi, no ho és gens, de menor. L’escriptor Sebastià Serrano diu que allò que més valorem en els altres és l’amabilitat, i que la valorem molt especialment en la nostra parella. Més que l’amor i la fidelitat, volem que la persona amb qui compartim la vida sigui amable. Perquè ja et poden dir que t’estimen, que si et tracten a patacades! Ramon Llull va més enllà i diu que l’amabilitat és l’essència de l’amor, i un dels aforismes del pensador Joseph Joubert assegura que hauríem de morir essent amables –si és possible, hi afegeix–. Quan li pregunten al filòsof André Comte-Sponville a qui hem d’estimar, respon: evidentment, d’entrada, hem d’estimar la gent que és amable, que és agradable i que ens fa sentir bé.

Esforç, humilitat i prudència: aquests són els tres valors que el teòleg Francesc Torralba diu que hem d’ensenyar als nostres fills. Amb el seu permís, m’agradaria afegir-hi l’amabilitat. Vaig anar a una classe de segon de primària i a la porta hi tenien penjada la frase: “Som la classe de les balenes i el nostre lema és somriure molt i ser sempre amables.” Quins magnífics professors! Ensenyar una criatura a ser amable és ensenyar-la a ser considerada i pensar en els altres, a tractar-los amb bondat, a respectar-los i a no jutjar-los; tot això compensaria la gran quantitat de mainada egocèntrica i maleducada que hi ha (però la culpa no és seva, pobrets, sinó dels seus pares, que els superprotegeixen i els fan creure que són el centre del món).

Sí, les criatures amables m’omplen d’esperança, i sempre recordaré una anècdota de fa més de trenta anys. Vaig sortir a passejar el gos i em vaig entretenir parlant amb una veïna. Ella i el seu fill –cinc anys a tot estirar– eren a dintre casa, la porta oberta; el meu gos i jo érem al replà. De cop el nen va desaparèixer corrents i va tornar a poc a poc, mirant de no vessar el plat ple d’aigua que duia a les mans. El va posar al davant del gos i em va mirar molt seriós. Per si té set, em va dir.

Per si a algú li sembla que tot això és petit, o massa sentimental, li anirà bé saber que l’amabilitat a la feina augmenta l’èxit de l’empresa. O sigui: l’amabilitat, que és de franc, és més rendible econòmicament que les discussions, les confrontacions i les bronques contínues entre els caps, els companys, els clients. Hi deu tenir a veure que l’amabilitat crea un ambient d’harmonia i fa que els equips de treball col·laborin més. (Si hi penso, de totes les feines que he fet –comerç, ensenyament, política, voluntariat, escriptura...–, on costa més ser amable és en política: precisament, en la política, que hauria de tenir l’objectiu de millorar la vida de les persones, és on menys es col·labora amb els que no són “els teus”, ni que sigui per aconseguir el bé comú.)

I per si no tingués prou beneficis, David Hamilton, doctor en química, diu que ser amable redueix la depressió, l’ansietat i rejoveneix. Allò oposat a l’estrès, assegura en els seus llibres, no és la calma, com ens hem pensat fins ara, sinó l’amabilitat. Una mena de panacea... Com és, doncs, que no ens apuntem tots en massa a ser amables?

Uns beneficis, doncs, incalculables. Això és el que ens ensenya Wonder, la novel·la de R.J. Palacio, que hauria de ser de lectura obligada: sigues amable, diu, perquè l’altre també té les seves tristeses. I hi afegeix: si has de triar entre tenir raó i ser amable, tria ser amable. Val la pena intentar-ho, no trobeu?