Molta taula parada

Tenim la tradicional i clàssica del procés, la dita taula de diàleg, que ara hem quedat que en diem “mesa per la negociació del conflicte polític”, que muda més, ens mostra més consistents i tanca ferides en el bloc independentista. Tenim la també tradicional i clàssica taula de la comissió bilateral, en què no hi entra la metafísica política i en què es tracta d’allò que en diuen “les coses que interessen a la gent”. Tenim, encara que només durant els vint dies que queden de coll per al Consell de Ministres que aprovarà el Dora, la taula de negociació de l’aeroport i la llacuna de la Ricarda, que ve a doblar la taula d’entitats que ja existia també sobre l’aeroport i que els grans es passen per on convingui segons quan convingui. A més a més, l’unionisme continua demanant una taula de partits catalans per la reconciliació, el retrobament i la concòrdia, de la qual per ara se’ls ha dit que se la pintin a l’oli, però que tal com està la parròquia de predisposada al diàleg també podries encetar en qualsevol moment. Si poguéssim, faríem molta via de muntar una taula internacional per a l’observació i el seguiment del festival o per al que sigui, perquè no sabeu quant muda una taula internacional. Molta taula parada, ja es veu, i sempre els mateixos a asseure-s’hi. Si no vigilem, acabarem enfitats, que diria l’àvia Neus. Enfalega tanta taula parada. Només de veure-les. Esperem que de la petició de Paluzie al president no en surti una altra.