Llegida la novel·la La drecera, de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969), escriptor i filòsof, em sento abocada a expressar-ne el meu parer. Anteriorment havia llegit El riu encès (2017), del mateix autor. Del bon gust que em va deixar n’ha derivat la lectura de l’obra que acabo d’engolir. Llegir La drecera és com gaudir plenament, de manera metafòrica, d’un paisatge físic i humà, dibuixat per una narrativa extraordinària, de molts matisos, que hom no pot defugir. La descripció que s’hi emmiralla, fruit d’un llenguatge literari ric, té la virtut de traslladar el lector a uns paratges inaudits que fan vida prop del mar.

La drecera és un llibre que m’ha impactat en gran manera. El tornaria a llegir. És, per a mi, el paradigma d’ètica pura. Aquesta, acompanyada d’un fons moral –dignificat pels personatges protagonistes–, és apta per alliçonar el potencial lector que tingui el goig de llegir-lo.

En finir l’agradable lectura, hom troba l’habitual epíleg, l’autor del qual, el periodista i escriptor Josep Maria Fonalleras, no pot ser més explícit i, com a bon epilogista, en fa un prolix relat.