El perdó de José María Aznar

El nacionalisme espanyol més excloent i catalanòfob es passa mitja vida i part de l’altra criticant el suposat supremacisme del nacionalisme i de l’independentisme catalans. Doncs, ves per on, ha aparegut ara aquests dies un dels màxims referents del moviment polític anteriorment esmentat, l’expresident Aznar, per ridiculitzar el president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, fent broma amb els seus nom i cognoms, dient: “Usted, ¿cómo se llama? (...) Andrés por parte de los aztecas, Manuel por parte de los mayas, López es una mezcla de aztecas y mayas,... Y Obrador, de Santander.”

La brometa en qüestió feia referència a unes declaracions del president mexicà en què havia demanat perdó a les comunitats indígenes del seu país amb motiu del bicentenari de la independència mexicana. Aznar, a banda de criticar també el papa pel mateix motiu, va refermar, en canvi, que ell no pensava demanar perdó per res que estigués relacionat amb la conquesta i la colonització espanyoles d’Amèrica, de la qual se sentia profundament orgullós.

És clar, ben mirat, és del tot lògic, ja que, primer i abans que res, ha de demanar perdó de si mateix per la seva mala educació, la seva supèrbia, el seu –ai!– supremacisme i la seva fatxenderia, incloses les seves mentides –per les quals encara no ha demanat mai perdó!– a l’hora de donar suport a la invasió de l’Iraq del 2003 pel president nord-americà George Bush sota la falsa justificació, com s’ha demostrat després, de l’existència d’armes de destrucció massiva.