L’impost de successions per a empreses familiars: una ruleta russa

Aquesta setmana s’ha presentat el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2022, el qual preveu una previsió d’augment de recaptació en concepte d’impost de successions d’un 35,9% respecte dels últims pressupostos. L’impost de successions ha estat habitualment objecte de polèmica, però més enllà del debat al voltant de la seva existència hi ha una derivada concreta d’aquest tribut que té un impacte particularment greu sobre el conjunt del teixit econòmic del país: les successions de pimes familiars.

Catalunya és país de pimes i d’empreses familiars: aquestes últimes generen el 69% del valor afegit brut del país, i més del 75% dels llocs de treball del sector privat, segons dades de l’Ascef. Un fet inherent de tota empresa familiar és la successió generacional, que està subjecte a l’impost de successions. Per altra banda, el context actual del teixit econòmic català és particularment negatiu i no té precedents en la història recent: un nombre important d’empreses presenten resultats negatius i fins i tot Ebitda (beneficis abans d’interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions) negatiu, particularment en els sectors manufacturer (a causa del dràstic augment dels costos energètics i de matèries primeres) i turístic (a causa de l’impacte de les restriccions de mobilitat ocasionades per la pandèmia).

Segons l’actual regulació de l’impost de successions, les empreses es valoren a partir del seu valor net als llibres comptables. Aquesta és una xifra teòrica que té poc a veure amb el valor real que té l’empresa al mercat –és a dir, una empresa pot tenir un valor net comptable elevat tot i presentar pèrdues i, fins i tot, tenir Ebitda negatiu. Aquest escenari és especialment rellevant en el context actual, perquè portarà moltes pimes familiars a la disjuntiva d’haver de pagar impostos molt costosos (superant habitualment les cinc xifres després d’aplicar-hi reduccions) a canvi de poder traspassar un negoci fallit als seus fills o bé renunciar a la successió. Per exemple, un taller d’estampació de ferro pot tenir un valor net elevat perquè el seu actiu és important: maquinària pesant. Tot i així, la societat pot estar abocada a la fallida a causa de la conjuntura d’enorme increment de costos energètics, als quals no pot fer front. La generació entrant s’endeutarà per poder assumir el gran impacte fiscal del traspàs davant la incertesa sobre la viabilitat futura del negoci?

Aquesta qüestió, afortunadament, té una solució senzilla: ampliar el percentatge de reducció de la base imposable del 95% al 100% en cas que l’entitat acumuli pèrdues. Una altra possibilitat seria aplicar un mètode de valoració d’empreses que ofereixi una imatge més fidel respecte de la potencial riquesa heretada en comparació amb el valor net comptable; per exemple, un múltiple de l’Ebitda –en aquest cas, el taller d’estampació tindria una valoració molt inferior reflectint la situació real de debilitat financera de la societat i reconeixent el probable risc de fallida i, per tant, de pèrdua del patrimoni per part de la generació entrant.

Hi ha una altra derivada perillosa de l’aplicació de l’impost de successions en la present conjuntura econòmica: l’actual deducció del 95% sobre la base imposable està condicionada a la permanència de la generació entrant durant un mínim de 5 anys després d’efectuar la successió. Seguint l’exemple del taller metal·lúrgic, si la generació entrant decideix assumir el risc i endeutar-se per pagar l’impost i seguir amb el negoci dels pares, la aposta pot resultar fallida i es poden trobar que al cap de dos o tres anys la situació sigui crítica. En aquests casos, el més raonable a fi i efecte de preservar els llocs de treball i la continuïtat del negoci seria buscar un comprador disposat a injectar-hi capital, posem per cas una multinacional del sector de l’acer. El problema és que, si opten per aquesta via, hauran de retornar la reducció del 95% de la base imposable que se’ls va aplicar, generant un deute personal que podria sobrepassar el milió d’euros. Davant d’aquest escenari que suposa l’enterrament fiscal de la generació entrant per la resta de les seves vides, l’única alternativa és portar la situació al límit, evitar la venda i anar a concurs de creditors i a la liquidació de la societat, amb la consegüent pèrdua de llocs de treball. De nou, aquest aspecte té fàcil solució: seria suficient si s’eximís del retorn de les reduccions aplicades en els casos en els quals es pugui acreditar que la venda del negoci no té una motivació d’enriquiment personal, sinó que s’efectua per garantir la seva continuïtat.

L’impost de successions s’ha justificat històricament com una manera de taxar una riquesa sobrevinguda i afavorir la igualtat d’oportunitats, també per part d’autors liberals com ara John Stuart Mill. Podem discutir si aquest plantejament és pertinent o no. Podem discutir també si el traspàs generacional de negocis correspon realment a una riquesa sobrevinguda –de fet, els actius d’una societat són de la societat fins que el seu propietari la vengui, moment en el qual pagarà els impostos pertinents–. El que és injustificable és que l’impost de successions s’acabi convertint –per un cúmul de circumstàncies conjunturals i escletxes en el seu disseny– en l’enterrament fiscal de les noves generacions que volen donar continuïtat als projectes empresarials familiars, que generen el 75% dels llocs de treball privats del nostre país. Un parell de modificacions amb bisturí tindrien un impacte baix en la recaptació de la Generalitat i serien suficients per dotar d’una certa seguretat i justícia financera els que decideixin emprendre el camí de la continuïtat generacional d’una empresa.