Apocalipsi o salvació

L'obsessió per la fi del món deu ser una de les més antigues de la humanitat. No ha existit època en què els homes no hagin estat convençuts que tot se n'anava en orris de manera imminent, per un motiu o per l'altre. Tant se val que es tregui la pols a una antiga llegenda maia –l'any 2012, etc.– o que el daltabaix s'intenti fonamentar amb raons científiques: la visió és la mateixa. El món va cap a l'abisme. ¿Algú se'n recorda, però, de l'efecte 2000, del caos que havia d'arribar perquè els ordinadors i els programes informàtics estaven a punt d'ennuegar-se amb tants zeros, un daltabaix que havia de fer tornar la humanitat a les beceroles?

Els pregoners de la gran desfeta sempre tenen el seu públic. Des d'aquell Thomas Malthus que en ple segle XIX va assabentar-nos que la multiplicació poblacional ens portaria a la fam i a la catàstrofe, fins als actuals experts en computació, que fan bullir la xarxa amb els seus presagis funestos: des d'una revolta imminent dels nanorobots fins a una possible tragèdia biològica que acabarà amb la vida d'un milió de persones abans de l'any 2020 (recordem també els pitjors pronòstics que van acompanyar l'alarma per la grip A, que finalment s'ha cobrat la vida d'unes 18.000 persones, segons l'OMS). I no oblidem tampoc l'escalfament global, aquest cruel canvi climàtic que ha de fer que l'atmosfera esdevingui un forn o una gelera inhabitable per a qualsevol forma de vida més o menys humana.

En el fons ens agrada sentir aquest tipus de prediccions pels mateixos motius que ens sedueix tot el contrari. Ens agrada pensar que estem passant per un moment singular, i que només ara, només nosaltres, gaudim d'una perspectiva i d'un poder excepcionals, posant-nos en el centre de l'univers i de la història. Tanmateix, pura vanitat. ¿Hi ha res més afalagador que pensar que serem nosaltres els últims homes, és a dir, que no serem uns més en el relat insípid dels segles, sinó els que veurem acabar la funció, els protagonistes del seu final? I el contrari també: el relat que ens vol convèncer que vivim en el millor dels mons. És a dir, no la fi del món com a destí inevitable, sinó la imminent consumació del paradís terrenal.

En aquesta línia la revista Foreign Policy publica un article on ens diu que estem a punt d'acabar la millor dècada de la història de la humanitat. Entre el 2000 i el 2010 hauríem gaudit com mai de les promeses fetes per la Il·lustració més optimista: pau, progrés, prosperitat, alta esperança de vida, etc. Les xifres són eloqüents: només un 28% de la població global viu ara amb menys d'un dòlar al dia, quan l'any 90 era més de la meitat. Els ingressos mitjans globals han arribat fins als 10.600 dòlars, una pujada del 25%. La població desnodrida és cada vegada menys nombrosa, com també els nens sense vacunar o els malalts de sida. I també són més que mai els infants escolaritzats.

Més dades: la caiguda de les inversions públiques en armament, menys morts que mai en camps de batalla, la disminució de la mida del forat a la capa d'ozó. Tot hauria de portar-nos a l'eufòria, a agrair a la providència –o a la mà invisible liberal sàviament conduïda, com voldria fer-nos pensar la susdita publicació– que ens hagi portat a viure aquest moment sublim, a les portes de la parusia. Anem pel bon camí!

Tant una temptació com l'altra –tant l'atracció per l'hecatombe com el miratge del cel a la terra– responen a la mateixa pulsió: posar-nos en el centre del relat, fer-nos sentir importants, decisius, tot perquè així posem un rostre, una causa, a tots els desgavells o a totes les meravelles. Fet i fet, però, tot és narcisisme: una manera com una altra d'inflar-nos l'orgull. Per una banda, el masoquisme dels qui s'atribueixen totes les culpes –“nosaltres destruirem el món”– i preveuen plorosos una catàstrofe compensatòria. Per l'altra, la presumpció dels qui se senten els nens mimats del destí humà: els usufructuaris de totes les bondats concebudes.

Les dues postures, però, són igualment deshonroses. Pels uns, la història està condemnada a desaparèixer; pels altres, els sembla obligada a progressar. Els apocalíptics abandonen qualsevol possibilitat de millorar aquest món amb l'excusa que aquest ja està perdut i que la desfeta és inajornable; els integrats diuen que coneixen la realitat i la descriuen de continu amb estadístiques, però en el fons la menyspreen amb la mateixa fruïció; així, el seu optimisme salta per sobre dels problemes reals, de les víctimes presents, de les que encara no participen de l'idil·li terrestre, ja que, tanmateix, només són considerades passos més o menys reeixits cap a un magnífic final. Però s'ha de tenir el cor de glaç, una cuirassa d'un cinisme al·lucinant per citar uns quants milers de morts i dir després que les coses funcionen, tot perquè són menys que ens els segles passats.

Tot això ens amaga la realitat, ja sigui rere el fum de l'apocalipsi o rere el confeti de la festa. El deliri historicista pretén haver descobert la clau de l'esdevenir humà, ja sigui pregonant que arriba el llop o que ja és aquí el temps feliç de la redempció universal. Però no ens hauríem d'enganyar. Tant el pessimisme més negre com aquest optimisme carrincló només aconsegueixen distreure'ns del deure d'estar alerta. No hi cap dinàmica històrica irreversible, ni en sentit positiu ni en sentit negatiu. Rere les xifres més lluminoses s'hi pot amagar un gran daltabaix, de la mateixa manera que amb els pronòstics funestos sota el braç podem entrar en una altra dècada profitosa. Ningú l'ha encertat mai a l'hora de preveure el futur: ¿per què hauríem de poder-ho fer nosaltres?