El dol de la vida

En aquest mes d’abril tan romàntic com literari –que enguany tornem a recuperar amb força i alegria– he topat en diferents mitjans de comunicació amb la presentació del llibre Les altres mares, de Laia Aguilar, entrevistes que m’han fet remoure adversitats viscudes que també viu una de les protagonistes i que, per sort, han deixat d’estar silenciades. En el nostre cas –parlo en plural perquè tot aquest malson va ser compartit amb el meu marit–, el fatídic desenllaç es produïa al cap dels tres primers mesos de gestació, però el desconsol era igual de traumàtic. Fa més de catorze anys no se sentia parlar de dol perinatal ni d’avortaments espontanis, no formaven part del plantejament natural en la cursa del procés de concebre una vida. Per tant, encara no s’havia plantejat la necessitat de donar suport psicològic a les dones ni a les respectives parelles, ni ningú en parlava. Nosaltres en vam patir tres, en un període de cinc anys, i durant aquella època vam passar del desconcert a l’acceptació. Vam tenir sort de topar amb bons equips ginecològics que ens van ajudar a entendre que el que ens passava es considerava ben normal. A partir d’aquell moment, amics, coneguts i familiars ens van començar a compartir experiències similars i aquelles confessions van ser tan sanadores per a nosaltres com per a ells. Per aquesta raó, a les nostres filles de 5 i 9 anys sempre els expliquem que abans d’elles vam tenir tres embarassos fallits, tres amors que no vam arribar a conèixer, però que sí que vam sentir i vam acompanyar en el dol.