Depèn de nosaltres

Avui vull explicar uns fets que comencen a ser massa habituals i, ahir, en un bar de Girona i després en una botiga de Salt va caure la gota aquella que fa vessar el vas. Jo em dirigeixo al cambrer amb un perfecte català: “Un cigaló d’anís, si us plau.” “Cómo?” El català és la meva llengua pròpia, la d’aquest país, i, si no la mantenim, la menystenim, i a ells no els paga la pena l’esforç d’aprendre-la. “Si no m’entens, me’n vaig”, li contesto. I marxo al bar del costat, on em van entendre perfectament. Tot seguit em paro a Salt, a l’Espai Gironès. Necessito unes estovalles noves per a un sopar que tenia avui a casa. El noi que m’atén em contesta: “¿Estoallas? ¿Querrá decir toallas, verdad?” Li dedico una mirada furibunda i me’n vaig. Torno a casa sense comprar ni la meitat de les coses que volia. El disgust me n’ha fet passar les ganes. Encarregarem unes pizzes, en català si podem! El català està minvant a les institucions, als mitjans, a les escoles, al carrer... I és que no només l’hem de defensar, també l’hem de conrear. Si no ho fem així, els nouvinguts no formaran part mai de la nostra comunitat. Si el nostre govern no fa prou, fem-ho nosaltres. Jo parlo sempre en català i, si hi ha dificultats, si aquesta persona, de bona fe, no l’entén, podem arribar a un acord, però el català és bàsic per comunicar-nos aquí, perquè la gent que ve de fora el vulgui aprendre i pugui considerar que Catalunya també és casa seva. Es pot aconseguir? Depèn de nosaltres.