El xantatge espanyol

Hi ha coses que convé no oblidar: quan les dones –fins i tot legalment– depenien dels homes, solien estar sotmeses a ells per la violència consentida o també per un subtil argument: sense mi, de què viuràs? O quan les colònies –durant força segles– depenien de les metròpolis, hi estaven lligades o bé per l’exèrcit o potser també per l’economia capitalista i la preponderància tecnològica i financera que les tenia a ratlla. L’argument per ofegar els afanys de llibertat era amenaçar els governants locals: si us n’aneu del nostre domini, vosaltres i el vostre poble tornareu a la misèria... sense nosaltres no us en sortireu. O una altra, que potser vostès o jo hem patit: quan els pares no volien que els fills se n’anessin de casa, els deien allò de: “Ves-te’n, però després no vinguis a demanar res, eh?” Són accions cruels i inhumanes, quasi d’odi i revenja. En el fons, s’explotava la dona, les colònies o els fills: imagino que ho he exposat amb prou claredat. Per això m’alegra l’adeu al FLA que el nostre govern ha plantejat a l’Estat espanyol. Ens amenaçaran, miraran de fer-nos la vida impossible, imposaran l’endur-se encara més empreses, ens esbatran que serem pobres i miserables... però de ben segur una mica més lliures (com les dones, les colònies o els joves). Ho farem el millor que sapiguem, aixecant-nos aviat per treballar bé. L’interès del deute amb Espanya ens ofega, i ens lliga com fa el ricàs a qui d’ell depèn. Deslligar-nos de la tutela financera estatal és com treure’s una camisa de força, la del FLA (inventada per Montoro el 2012), sistema de domini quan se’ns va barrar l’accés als mercats. Xantatge, ofec, opressió... (en això, com en altres àmbits): aquest 2019, ja n’hi ha prou.