Amb la vènia

Tribunal, president de la sala, fiscals, advocada de l’Estat, acusació particular (per cert: són advocats? Quin paperet que fan. Quina vergonya! Però si no pregunten ni als seus testimonis!), encausats, defensa, testimonis (que, per cert: no poden mentir. Perdoneu; se m’escapa el riure...), públic, periodistes, observadors, realitzador de televisió (que mai serà nominat a un Oscar, Goya o Gaudí...). Ja hi som tots? Comencem. Vídeos? Ni parlar-ne!, diu ell. I afegeix: els veurem a la testifical. Però senyoria!, salten les defenses. No fem un debat!, torna a dir ell. Té el poder. I així un dia i un altre. No ho sé. No me’n recordo. No em consta. Jo no hi era. No... no... Ai!, que m’he esquitxat de Fairy. Perdoneu; segueixo. I així un dia i un altre. I els testimonis són convocats i se’ls crida a declarar i testificar sobre uns fets concrets, i quan són a la sala se’ls pregunta per uns altres fets ben diferents! I les defenses tornen a saltar: això no toca! (qui ho deia això?) I ell diu que sí que és procedent i pertinent. Ell té el poder. I jo dic: el que va passar, va passar. I el que no, no? El que està gravat (ai!, si es pogués visionar...) és prova, no? I el que és mentida o invent (o relat), doncs això: no s’aguanta per enlloc. I ell (el que té el poder) segur que ho veu i ho sap. Però s’ha de justificar una instrucció absolutament parcial i esbiaixada; i molt allunyada de la realitat. El que no pot ser, no pot ser; i a més és impossible!! A Estrasburg ja poden preparar-se: se’ls girarà feina... La meva admiració per les defenses per no perdre els estreps i aguantar estoicament. I fer la seva feina tot i els pals a les rodes que els posa ell. I és clar: també per als encausats que, asseguts al darrere, també mostren un saber estar increïble sabent com saben el que els pot caure al damunt. Però mentrestant, amunt i avall; presó, tribunal; tribunal, presó. Un malson tot plegat? No, no: està passant, que diria en Toni Soler i la seva troupe...