Tal faràs, tal trobaràs

Hi ha qui encara no se n’adona, que els errors comesos en el passat, tard o d’hora, passen factura. Uns en diuen karma i d’altres simplement la memòria històrica a què ningú és immune. El que queda ben palès, però, és que a ningú li agrada prendre la seva pròpia medicina.

Actualment, un dels noms que defineix a la perfecció les característiques abans esmentades és sense cap mena de dubte Miquel Iceta.

Potser si hagués conegut l’oportunitat de presidir el Senat, que li oferia el futur més proper, no hauria estat tan inhumà amb alguns diputats del Parlament, avui, els uns empresonats i els altres a l’exili.

Qui sap si hagués pensat amb seny i no amb rauxa, que els vots d’aquests polítics i del seu entorn un dia li podien tombar el somni més desitjat, no hauria gosat pactar amb els insensibles unionistes un 155.

Potser tampoc hauria celebrat amb peculiars danses i cants desafinats, així com fotografiar-se orgullós amb els més indesitjables, mentre els que havien estat companys a l’hemicicle estan també per culpa seva vivint un calvari de judici, així com privats injustament de llibertat.

I ara sí, té la indecència d’amenaçar menyspreant diàleg i democràcia, quan no li ha estat favorable. Sempre ens haurem de veure emmascarats per una paella bruta.