Messi i... amén?

D’entre les múltiples lectures que s’han pogut fer de la patacada del Barça a Anfield, n’hi ha una que, en general, ha brillat per la seva absència: la falta de lideratge –esportiu, però sobretot espiritual– durant el partit, i per la desconsideració a l’afició en no agrair-li la seva entrega al final del matx i pal·liar una mica el seu abatiment. L’oblit de Messi és especialment dolorós perquè per la seva triple condició de crac, ídol i capità, estava obligat moralment a donar la cara. No és la primera vegada que l’argentí falla en un partit crucial, i no per això se l’ha de crucificar, ni de bon tros, però he trobat a faltar en la premsa esportiva catalana –i també en la culerada– un xic de coratge per reprovar la seva intocable figura. Segurament Messi és el millor futbolista de la història, però molt probablement no és el líder esportiu més gran. Per als agnòstics com jo, que relativitzem tota la parafernàlia sacralitzadora que envolta Messi i altres estrelles mediàtiques, vull acabar amb un brillant aforisme de Mario Benedetti: “No sé si Déu existeix, però si existeix, sé que no li molestarà el meu dubte.”