‘El monstre de Banyoles’

No sabia com començar aquesta carta. Els sentiments al llarg del primer dimecres de juny van ser molt intensos i tots estaven encarats cap a la tristesa, la frustració i sobretot la indignació, però sé que estic fent el que crec que és correcte. Soc en Roger Lloveras i vaig anar a la mateixa classe que la Meritxell durant els cursos de 7è i 8è a l’escola Baldiri Reixach de Banyoles. Jo, no ho negaré, era dels “mimats” de classe, treia bones notes, fins i tot idolatrava aquest professor. Era el professor que tot Banyoles sabia que era dur però amb el qual la gent sortia molt ben “preparada”. Durant molts anys vaig pensar o em vaig obligar a pensar que la violència d’aquells anys era un fet normal, que la submissió incondicional a què ens sotmetien era part d’una bona educació, fins que vaig veure el programa de TV3 (Sense ficció, 04/06). És com si una part de mi que ja sabia la veritat despertés. Ens van robar dos anys de la nostra vida, no sols a mi o la Meritxell: a moltes generacions de banyolins que van patir abusos desmesurats en pro d’una educació “con sangre la letra entra”. I ho sabíem i ells ho sabien, tothom ho sabia, i no hi vam fer res. Ara és massa tard, però vull donar les gràcies a la Meritxell i totes les persones que pensen que allò no hauria d’haver passat mai. A mi, tot i no ser dels més damnificats, vull passar aquest dol, necessito passar aquest dol. Pels meus companys i per mi mateix. Ànims, amics.