El poder del poble

El que més contraria i enfureix el govern d’un estat que presumeix de democràtic és adonar-se que el poder se li escapa de les mans i va a parar allà d’on mai hauria hagut de sortir: el poble.

I al meu parer això és el que està passant a Catalunya després de la injusta sentència d’un sinistre tribunal espanyol pèrfidament anomenat Suprem als nostres presos polítics.

El poder del poble mobilitzat és al carrer (en el seu sentit més ampli), enfrontant-se pacíficament al poder violent i inhumà, encarnat en els cossos de seguretat estatal i autonòmic. Llibertat versus presó i exili, repressió i persecució; drets civils i humans versus lleis opressives i punitives; justícia i pau versus venjança i càstig. Independència versus unitat de la pàtria.

La intolerància de l’Estat envers el moviment independentista català posa en evidència la impotència d’aquell per abordar, gestionar i resoldre políticament les demandes legítimes de la majoria de ciutadans de Catalunya. D’aquí l’ús de la força bruta contra el vertader poble manifestant-se a si mateix amb tota la seva força pacífica.

Una viva lliçó a tots els polítics que s’omplen la boca de mentides encobertes i gestos buits que no porten enlloc.

El gran problema comença quan el poble es queda sense representants o aquests deixen de representar el poble, si és que ho han fet alguna vegada. Llavors, la democràcia, el poder del poble, se’n ressent greument. I això és el que està en joc aquests dies als carrers de Catalunya. La veu del poble, però, no la faran callar ni amb lleis arbitràries ni amb porres.