El procés, segona part

La primera part del procés 2012-2019 s’inscriu en els paràmetres de la postmodernitat com el que és sòlid i les certeses de la modernitat –com ho són els estats, no només l’espanyol– s’han transformat en líquides i incertes.

A patir de la sentència, la resposta de l’Estat espanyol al procés ja no només es pot entendre amb els paràmetres de la cibermodernitat, on el que és líquid s’ha transformat en gasós i les incerteses han donat pas a l’atzar.

Hem entrat, doncs, en la segona part del procés, en què la desobediència política s’ha convertit en desobediència social.

Mentre que els partits unionistes/constitucionalistes segueixen instal·lats en la modernitat, els partits independentistes han fet el salt a la postmodernitat. Per això és tan difícil el diàleg entre ells, ja que es mouen en paràmetres diferents.

Mes ara ens trobem en un altre estadi, el de la cibermodernitat, des de la Crida per la República fins al Tsunami Democràtic, presidits pel més pur atzar. Els polítics han deixat pas als activistes. No és casualitat que tant el president de la Generalitat com l’alcaldessa de Barcelona procedeixin del món dels activistes.

Quan l’acció política es trasllada del Parlament al carrer, més que atribuir-ho al fet que els polítics no volen o poden donar resposta a les exigències ciutadanes és perquè no en saben.

Si les accions del govern són controlades pel Parlament, les accions de la gent al carrer només poden ser controlades per la mateixa gent. Aquesta és la grandesa i servitud del tan parlat “apoderament” del poble. Però no només les classes populars, sinó també de les classes mitjanes. Si bé el procés té la seva pròpia autonomia, no es pot substreure d’aquests dos fets: crisi de les classes mitjanes i crisi de la Unió Europea (Procés català, classe mitjana i crisi europea, Arnau Gonzàlez i Vilalta).