Problema polític o cultural?

Fa uns dies a la tertúlia de Xavier Graset al 3/24, l’escriptor Jordi Cabré opinava que el problema català més que un problema polític era cultural. Suposo que l’antropòleg Manuel Delgado, habitual tertulià, i que sempre sembla que va per lliure, hi estaria d’acord. Si és un problema cultural, les solucions polítiques només seran solucions provisionals, pedaços per anar tirant, com ho va ser l’establiment del règim autonòmic, el famós “café para todos” que ara l’ocurrent Miquel Iceta vol transformar en “café para ocho”, oblidant uns i altres el que va dir el portaveu del PNB Aitor Esteban: Catalunya i el País Basc són dues nacions, com ho demostra el fet que els partits hegemònics són nacionalistes. Desgraciadament no es pot dir el mateix de Galícia.

Per tant és un fet diferencial que ve avalat per la història i, el que es més important, per la voluntat de futur.

Un fet cultural que ens porta a constatar que és un problema, el català o el basc, que no es pot sostreure del problema espanyol. No és descobrir cap secret afirmar que el problema a Espanya sempre ha sigut identitari. Ve de lluny, des de les famoses polèmiques entre Américo Castro i Sánchez Albornoz. Deu ser que, com deia el professor Colomer, Espanya va construir un imperi però no una nació. Això explica que tota la dreta i part de l’esquerra reivindiqui una vegada i una altra la unitat d’Espanya com a valor suprem.

Succeeix el mateix quan s’ha de reivindicar que l’Estat espanyol és una democràcia. “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces.”

La transició no va saber, poder o voler, resoldre el problema territorial possiblement perquè ultrapassava les competències dels grups constitucionalistes. Com a problema cultural no n’hi hauria hagut prou amb els polítics i juristes per trobar la solució que passava per l’educació –no confondre amb propaganda– en valors cívics de comprensió i tolerància, sense oblidar la realitat social que ens ha tocat viure, feta d’incertesa i complexitat. Salvador Pániker va afirmar que l’adaptació al canvi exigeix un procés retroprogressiu, això és: avançar sense oblidar els orígens. Des d’aquesta perspectiva s’ha d’entendre la independència… sempre que els partits independentistes ho entenguin així. El que no és fàcil, màxim quan a l’Estat espanyol no només la dreta segueix instal·lada en els valors de la unitat, sinó que l’extrema dreta s’ha instal·lat en els valors pre-democràtics de l’unionisme, mentre que a l’esquerra l’acceptació de la diversitat no deixa d’amagar la incomprensió de la pluralitat.