La COP 25 s’ha acabat sense avenços respecte als acords de París i això m’ha entristit. El dolor m’ha submergit en un record d’infantesa, de quan l’extingit Càmping La Fosca només era la pineda d’en Crispí. Allà, a les nits d’estiu, els grills amb els seus dits llargs assetjaven frenèticament el vals de les ones, mentre la pacient xibeca els marcava el compàs. La Fosca ahir era un paratge desbordat de vida. Avui l’orquestra ha deixat de tocar, amb prou feina queden insectes, escarabats, ratpenats, orenetes i moixons. Si no tenim cura, aviat només sentirem els brams de les ones depredant la platja.

Costa d’entendre que, front a l’evidència de la destrucció de la biosfera, no es prenguin decisions urgents. Això es deu al fet que els recursos naturals, pel fet de no ser produïts industrialment, es perceben com a ínputs gratuïts. En conseqüència es sobrevalora la capacitat de la natura per superar el dany que li causem, ja que si una cosa és barata és perquè n’hi ha amb abundància. Aquestes fal·làcies han forjat una cultura de la prosperitat basada en l’acumulació de riquesa. I la gent que s’ha apoderat del món, orfes de llum, és incapaç d’entendre que sovint allò que més val socialment és el que menys diners costa, i, com que és necessari per a tothom, ningú té el dret de fer-s’ho només seu. No obstant, l’augment del coneixement crític i l’assumpció de l’emergent necessitat d’actuar en la població civil inviten a l’esperança.