Qualificar i desqualificar

“Pot semblar idiota i actuar com a tal, però no es deixi vostè enganyar, és realment idiota” (Groucho Marx, 1890-1977). En tots els àmbits de la vida es donen actituds i comportaments que mereixen un qualificatiu, el problema rau a trobar la paraula adequada; es tracta, per tant, d’expressar-se amb la màxima claredat possible, amb educació i evitant formes grolleres malgrat que, de vegades, no és fàcil. Un greu problema afegit és la perversió actual del llenguatge per tal d’evitar dir les coses pel seu nom, estratègia molt útil en política quan es tracta de crear estats d’opinió basats, massa sovint, en interpretacions capcioses o directament en mentides que, com és notori, tard o d’hora es demostra que han estat un nyap. Els relats basats en falsedats que han propiciat sentències injustes, la comparació sistemàtica entre el nazisme i l’independentisme, els discursos feixistes incendiaris, les vergonyoses acusacions al marge de la presumpció d’innocència, les intoxicacions disfressades de notícies aparegudes en coneguts –no precisament per la seva professionalitat– mitjans de comunicació, els programes escombraries amb pretensions informatives –liderats per impresentables– d’alguns canals de TV considerats mediàtics, els comentaris de tertulians sense escrúpols i per si no n’hi hagués prou, darrerament, com a súmmum d’indignitat, les desbocades crítiques a la sentència del TJUE i els atacs a La Marató de TV3... Acabem un 2019 farcit de qualificacions i desqualificacions, il·lustració perfecta d’una manera de fer que ve de lluny i que va en augment. Tant de bo el 2020 sigui un any de normalització, perquè el desgavell ja dura massa.