De Vaughan Williams a Pau Casals

Llegeixo que quan es va estrenar El pessebre, l’oratori escrit per Joan Alavedra (1896-1981) i musicat per Pau Casals (1876-1973), els crítics van retreure a Casals que era una peça massa ancorada en la tradició del segle XIX. Fet i fet, és el mateix que li retreien al seu amic Ralph Vaughan Williams (1872-1958), el cèlebre músic britànic autor de 9 simfonies, música de cambra, 3 òperes, música coral i religiosa, música folklòrica i per a films... A partir del final de la Segona Guerra Mundial els paràmetres musicals humanístics acordats amb la sensibilitat europea se’n van anar en orris. Amb tot, cal precisar que la música de l’autor britànic segueix sent interpretada “amb normalitat” en les sales de concerts i les seves nadales són retransmeses a la ràdio any rere any. En canvi, del nostre Pau Casals –autor d’El pessebre i música de cambra, instrumental i sardanes– únicament escoltem repetidament El cant dels ocells, que, –com diu el periodista i cantant Josep Maria Espinàs– “ha tingut una gran expansió i ha sonat en diverses commemoracions. Fins i tot en cerimònies de funerals. Això sempre m’ha fet sentir incòmode: una cançó alegre, vital, com podia ser associada a un funeral, a un sentiment de tristesa?” Caldria afinar l’oïda i la sensibilitat musical de la ciutadania...