Pagant factures, Sr. Sánchez?

Déu n’hi do! Vint-i-dos ministeris que comporten despatxos, personal, cotxes, xofers, pensió vitalícia... Tot això és el que ha hagut de pagar per assolir una presidència de mínims? No comencem bé, Sr. president, amb l’atur juvenil més gran d’Europa, amb el gran endeutament, amb les pensions subrogades, amb la pressió fiscal a pimes i autònoms, amb l’energia més cara d’Europa, amb les ajudes que estem a punt de perdre de la UE, amb estructures de tercer món, amb inversions milionàries per a l’exèrcit... On aniran, vostè i els seus 22 ministres, amb les pensions vitalícies que cobraran aquests ministres quan es retirin? Si bé és cert que ja tenim prou consells d’administració de l’Íbex per col·locar-los, què en pot esperar la classe treballadora? I els jubilats? I l’extinta classe mitjana?

El seu vocabulari és fluid, però avui no ens mereix encara credibilitat; ha canviat tantes vegades les camises del seu discurs: avui és blanc, demà és negre. Però vostè al·legarà que les circumstàncies l’hi han obligat. No veig projecte clar, no en té per a Catalunya; els catalans de soca-rel ens sentim decebuts de tot el que ve i proposen des de Madrid, francament no els creiem. 12.600 milions d’euros endarrerits. Deixi’ns marxar d’una vegada i deixi’ns emportar-nos els nostres polítics presos.